Menú Cerrar

La mistificació de la guerra

Als pacifistes se’ns acusa de naifs. 

S’utilitzen tot tipus d’arguments del sí, però, per justificar que en certes situacions una guerra defensiva, de resposta, és inevitable, l’única solució possible, davant una agressió.

Com arguments s’utilitzen imatges idealitzades d’una cultura propagandística de la guerra que ens han inculcat des de tan petits i amb tanta freqüència, a la televisió, al cinema, a la literatura, fins i tot a la història que ens ensenyen a l’escola, que ens sembla indiscutible.

La resistència heroica, la maldat de l’enemic vs la bondat del nostre bàndol, el nombre de vides salvades gràcies a la guerra a temps.

Moltes d’aquestes idees, culturalment tan acceptades que resulten indiscutibles per sectors que fins i tot es declaren pacifistes o d’esquerres en temps de pau, confrontades amb la realitat del que és una veritable guerra no resisteixen una reflexió profunda.

1-El dret a l’autodefensa és en la majoria dels casos una excusa.

Els nadius hawaians tenien poc a dir en la disputa pel control del Pacífic entre Japó i els USA.

Un país, una nació, és un constructe polític. És útil si suposa un benefici als seus ciutadans, però no deixa de ser una solució política i administrativa per a un moment de la història. Lluny de ser inamovible, intransformable, la política i l’administració evolucionen i esperem que ho facin per millorar les condicions de vida dels ciutadans, però és sempre debatible que el millor per una persona o un cert grup de persones sigui el millor per unes altres. Dins d’unes fronteres hi ha diferents visions de la política, de la gestió, de la vida. No té cap justificació moral fer una guerra per una permanència territorial o fronterera. Apel·lar i forçar a la ciutadania a lluitar per unes fronteres, siguis invasor o envaït va molt més enllà del que qualsevol polític hauria de demanar com a deure cívic. El deure cívic és conviure amb els veïns, no convertir-nos en soldats per una idea política que pot distar molt de la mentalitat de cada persona.

2-L’apel·lació a ideals polítics superiors,com la llibertat o la democràcia, torna a ser normalment una excusa.

Rússia diu voler desnazificar Ucraïna per justificar la seva invasió

Com resulta molt difícil justificar un conflicte armat pel manteniment de fronteres, els defensors de la guerra amb millor dialèctica, utilitzaran arguments polítics, d’ideals de drets humans, contraposant feixisme a democràcia. Per aturar l’avenç del feixisme, de l’imperialisme, és justificat aixecar-se en armes contra aquestes idees polítiques tan deplorables. Clar que, bàsicament, feixisme i imperialisme es basen en intentar imposar les seves idees per la força, i la força de la democràcia rau en ser capaç de seure amb el teu rival a parlar-ne. Una de les primeres idees que decauen en una guerra, i ho hem vist en multitud d’exemples, és l’idea de govern democràtic. En un estat de guerra, sempre, en totes les guerres que hi ha documentades a la història, es suprimeixen drets democràtics i es generen lideratges autoritaris, almenys mentre duri la guerra. Execucions sumàries, suspensió de drets processals i judicis sumaríssims, revenges dels que tenen l’ostentació de la força, pèrdua de drets i llibertat de consciència de tots aquells que no voldrien allistar-se…

Si certa intel·lectualitat que es considera avançada troba injustificable una guerra de fronteres perquè els estats són constructes polítics puntuals d’un moment de la història, els règims polítics d’aquests estats també són constructes. I evidentment, hi ha un model polític, el democràtic, que és moralment molt superior a la repugnància del feixisme i l’imperialisme. Però en el moment actual de la història, qui més qui menys dels suposats estats democràtics actuals tenen molts cadàvers a l’armari. Colonialisme, imperialisme, terrorisme d’estat, capitalisme, segregació… El concepte teòric de democràcia plena és evident que no existeix en la pràctica. Al món tenim gradacions democràtiques, i no negarem que preferim viure a un estat europeu que a l’Aràbia Saudí, però dins els estats europeus segurament també preferiríem viure en un de democràticament més avançat que en un que no acaba d’enterrar el franquisme.

Aleshores, la superioritat moral dels sistemes polítics passa a dependre de molts factors. Llibertats personals, justícia social i econòmica, no explotació de tercers… Hi ha molt de marge en la discussió política sobre un model d’estat. Simplificacions com que un grup defensa un model d’estat demòcratic contra un model d’estat feixista normalment se la llençaran en cara un bàndol i l’altre, i segurament tots dos bàndols seran prou més autoritàris del desitjable.

3-Si no els aturem, en voldran més.

Todos queremos mas, la cançó que resumeix l’egoisme humà

Un altre contrargument dels defensors de la guerra, és que si es permet a l’agressor sortir-se amb la seva, aquest no ens deixarà en pau, ho farà a d’altres, es creixerà i serà pitjor que si no ens hi enfrontem. Així que una cosa tan greu com modificar les fronteres establertes, encara que aquestes siguin arbitràries i amb diferents visions dins del propi estat, no es pot permetre sense defensar-les militarment. Per evitar una escalada i que es surtin amb la seva els que han utilitzat les armes per determinar una frontera. Quina paradoxa, que per denunciar els que han utilitzat les armes, utilitzem les armes per derrotar-los i demostrar que estaven equivocats.

Quan es produeix una invasió, evidentment hi ha un estat invasor i un estat que es defensa. I creuar la ratlla d’obrir un conflicte armat envaïnt un estat veí és una ratlla inacceptable, que no hauríem de tolerar. I si bé cap estat té el dret a creuar aquesta ratlla, és falsejar la realitat l’argumentar que aquest pas al conflicte armat és l’única violència que s’ha exercit fins aleshores. Quan es produeix una guerra acostuma a haver-hi una confrontació històrica i una escalada de tensió que cap dels dos bàndols ha sigut capaç de desactivar. És cert que en els equilibris de poder entre estats, hi pot haver un estat més poderós i abusador, que ha assetjat un estat més petit, que no ha sabut teixir les aliances internacionals suficients per tenir prou paraigues per defensar-se d’aquest estat abusador.

Però totes les relacions internacionals es basen en relacions de poder i en un exercici del privilegi. Andorra no pot ser independent de França o Espanya al 100%, ni Espanya pot actuar sense tenir present la resta d’estats de la UE, el Marroc, i la resta de relacions diplomàtiques.

I evidentment que tots els estats imperialistes volen sempre més i més i més poder, i les maneres d’aconseguir-lo quasi sempre són per l’exercici del poder, de la força, i com a mínim d’una certa violència econòmica. Multinacionals que mantenen dictadors a altres parts del món, poders judicials i policies que es converteixen en garantia del privilegi…

Tots els estats imperialistes volen la consolidació del que consideren el seu espai, i no dubten a pressionar dins o enllà de les seves fronteres, ja sigui amb guerres o amb pressions econòmiques o violències socials sobre la població, dictadors, repressió, però en la majoria dels casos s’estableixen equilibris de poder que impedeixen les guerres. Una guerra respon a uns interessos de dos lobbys de poder, que pensen que poden utilitzar la població com a carn de canó pels seus interessos, i la política internacional podria aturar aquests lobbys si no fos que als dos bàndols els interessa el conflicte armat.

4-Un cop començat el conflicte, l’única manera d’aturar l’altre és per les armes

Napoleó va acabar exiliat perquè la pobresa de França va fer impossible mantenir l’espiral de guerres en que va entrar

De fet, la idea que l’ús de les armes és l’única solució possible és d’alló més peregrina, absurda i basada en la llegenda i la mistificació de la guerra. En realitat, succeeix tot el contrari, és l’economia i la capacitat de mantenir el control d’un estat, un exèrcit i el poder el que acaba determinant la gran majoria de les guerres.

Els exemples són tan evidents a la història que sense una exageració i una romantització del fet bèl·lic, no hi hauria discussió possible. Els soldats, ens ho creguem o no, són persones, que han d’alimentar-se, hidratar-se, dormir, i estar sans. La majoria de conflictes els guanya qui aconsegueix ofegar els subministraments del contrari, o simplement qui pot pagar millors soldades. Quan els miserables que accepten anar a la guerra per desesperació s’enfronten a la mort, la misèria, i la por, la possibilitat de trobar la desafecció i la deserció en les pròpies files té explicacions molt mundanes. L’amenaça sobre els familiars, el pensar que amb uns anys de servei sortiràs de la pobresa…

Al final, des de la Guerra Freda, a les guerres mundials, a totes les guerres modernes i de l’antiguitat, els estats que van quedant econòmicament aïllats són els que acaben perdent les guerres. I és cert que a vegades no són processos ràpids, però cap guerra seria possible sense la romantització del fet bèl·lic i l’explotació que es fa d’una població civil desinformada i enganyada per la propaganda de la guerra.

El mite de Napoleó, el gran emperador, va créixer mentre les poblacions europees veien en l’exèrcit francès un estendard dels valors de la revolució francesa, de llibertat, igualtat i fraternitat. Va poder entrar per tot Europa fins Moscou sense pràcticament oposició, aconseguint que la majoria de les vegades els miserables i camperols li obrissin camí franc i s’afegissin al seu exèrcit de pàries, i el seu exèrcit es va desfer a mida que les poblacions envaïdes veien que de valors de la revolució res, i que allò era una banda de desesperats qeu cometien abusos i les desercions en massa dels exèrcits rus i prussià van girar-se a desercions en massa de soldats napoleònics.

Les desercions i el bloqueig econòmic són molt més eficaces que matar centenars de milions de persones que poden configurar un exèrcit, més ràpid, més efectiu i molt menys violent. Dir-li als soldats que no vagin a la guerra i que se’ls oferiran millors solucions si treballen per la pau que per la guerra.

5-L’avaluació del risc

L’avaluació del risc és d’allò més complexa, pel que sovint resulta fàcil enganyar a la població general sobre el cost-benefici de les guerres

De fet, l’avaluació del cost-risc de les guerres, quasi sempre té un biaix pro bèl·lic, que des d’un punt de vista històric i científic no s’aguanta. L’avaluació, assessment del risc, és una disciplina on els seus especialistes són professionals d’allò més ben pagats que requereixen de complexes eines i models estadístics per fer estudis i prediccions per a bancs, empreses, governs.

En canvi, en les guerres s’aprofita del desconeixement de les estratègies d’avaluació del risc de la població general per aconseguir carn de canó.

La indústria cultural i la història han creat la figura de l’heroi. Aquell personatge que salva vides, països i s’emporta els elogis de la població i l’admiració de les més belles donzelles.

Una imatge de lluitador que acaba recompensat després d’utilitzar la violència.

Aquesta apel·lació a la lluita armada que existeix a totes les cultures, és una romantització del fet bèl·lic que no té res a veure amb una realitat, on la guerra no és una pel·li de Hollywood i la probabilitat de morir o de patir ferides molt greus de per vida és molt més elevada que en temps de pau.

Les possibilitats d’eternitzar una guerra, de perpetuar els conflictes són molt majors dins d’espirals de violència que amb negociacions. La probabilitat de tancar un conflicte amb una victòria militar és en realitat molt més lenta, injusta i improbable que amb cap negociació, doncs un conflicte armat deixarà ferides durant generacions, pot destruïr una societat molt ràpidament… L’avaluació del que suposa una retirada o una rendició i una negociació respecte a un enfrontament armat tenen un biax que no es basa en una correcta avaluació del risc, sinó en una propaganda romantitzada.

Les poblacions de soldats que defensen un territori, fins i tot si ho fan convençuts que és per una bona causa, ho fan enganyades, doncs no tenen les eines matemàtiques i estadístiques per fer una avaluació rigorosa del risc del que suposa la realitat d’una guerra. De fet, la percepció de la guerra entre els excombatents, acostuma a ser molt més negativa que entre els precombatents, el que demostra que la majoria minusvaloraven el risc i el cost del que suposa en la realitat.

6-La cultura de la testosterona

El masclisme i els instints més primaris també juguen un rol en la predisposició a la guerra

De fet, en aquesta avaluació positiva que reben socialment els herois de guerra i els combatents, hi ha un altre biaix animal, que novament desvirtua una anàlisi freda del risc.

La cultura de la competitivitat, ve predefinida en el nostre codi genètic per la teoria de l’evolució, tot i que racionalment la cooperació humana ha fet més per la nostra evolució que la lluita entre mascles per aconseguir la millor parella reproductiva.

Però és molt fàcil apel·lar a aquest instint competitiu, fins i tot violent, i l’extensió de la cultura bèl·lica i masclista fan que sobretot els homes tinguin una facilitat i una propensió per la baralla, l’enfrontament enlloc de la negociació, fins i tot la violència extrema. La gran majoria d’assassinats els cometen homes.

Aquest biaix cultural i genètic fa que sigui relativament fàcil per les propoagandes bèl·liques apel·lar a aquest heroi masculí que vegi en la seva heroicitat un camí per aconseguir més dones. Les guerres són una porta d’impunitat per violacions, abusos…

7-El baix risc de les elits

Les elits tenen altres preocupacions que la població general

Si la població civil té tal malinterpretació del risc, i en realitat el cost-benefici d’una guerra és tan dolent per les classes populars, el fet que les elits culturals i econòmiques dels diversos estats facin aquesta propaganda de la guerra només es deu a que el seu cost-benefici, en canvi, no té res a veure amb el de les classes populars.

No estan a primera línia de front, acostumen a estar a la rereguarda, protegits per diverses línies de carn de canó, molts cops són generacionalment no aptes per entrar en combat, i en canvi els seus beneficis econòmics poden ser gegantins, amb encariment de les matèries primeres, venda d’armament…

No cal dir que des d’un despatx, apel·lar a la lluita a carn de canó, no és de cap lideratge exemplar, i en canvi romantitzem la figura d’aquells líders que amb la sang dels seus ciutadans han mostrat una resistència fèrria a un invasor que pretenia arrabassar-li el poder i definir un nou equilibri de forces.

En la mistificació i romantització de la guerra, hi ha un biaix terrible a favor de considerar la opció bèl·lica com la més útil, quan en realitat el treball per la pau és molt més eficaç i útil per a la resolució de conflictes.

TOTS els exemples pràctics que els defensors de la guerra defensen com a única solució possible són refutables i responen a una avaluació del risc errònia, simplista i condicionada per una herència cultural de violència que hem assumit com l’única possible, però que és intel·lectualment absolutament pobre.

No ens creguem aquestes excuses, treballem per la Pau i diguem NO A LA GUERRA, sempre.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.