Els últims caníbals

Diuen els experts que ja no es practica el canibalisme cultural a cap indret del planeta, tot i que de tant en tant sorgeixen notícies que en destaquen algun cas aïllat, que faria pensar el contrari, com la que fa pocs mesos apareixia als mitjans informant d’un atac a Papua Nova Guinea.

canibals

La justícia de Papua Nova Guinea estaria jutjant una vintena de membres d’una tribu acusats de canibalisme

Tim Flannery, un científic eminent, descobridor d’un bon nombre de noves espècies i investigador incansable, explica precisament en un dels seus llibres, diversos viatges de recerca a zones recòndites de selva de Papua i Nova Guinea, on es va relacionar amb algunes de les que es consideren les últimes tribus en efectuar aquestes pràctiques.

Oficialment, el govern australià va aconseguir eradicar aquest costum de l’illa a principis dels 70, amb l’ajuda de l’exèrcit, però els indígenes de la zona, admetien amb la boca petita, que es podia haver donat algun cas esporàdic posterior als 70, si bé afirmaven tots ells, que ja no hi participaven.

El llibre de Flannery, A peu por Nova Guinea i Irian Jaia és una joia de la literatura de viatges, on explica tota mena de descobriments, botànics o zoològics i antropològics, que va fer durant la seva estada.

El temps que Flannery, visqué entre els nadius, conegué de primera mà personatges de diverses edats que reconeixien haver practicat els ritus antropòfags. Des de joves que ho feren essent infants, fins a avis que ho havien fet gairebé tota la vida, algun d’ells encara deu ser viu.

newguinea

L’illa de Nova Guinea, al Pacífic, al nord d’Austràlia. La part occidental, Irian Jaya, pertany a Indonesia, mentre la part oriental, Papua Nova Guinea, és independent.

Fins i tot, un dels vells va explicar a Flannery que havien pensat en assassinar-lo, quan encara era desconegut de la tribu, ja que en el seu últim contacte amb homes blancs, aquests els havien estafat.

La violència i la revenja, semblaven fets quotidians doncs, encara prou recentment, entre aquestes tribus tan apartades de tot.

Els antropòlegs consideren que la majoria de pràctiques caníbals responen a demostracions de poder i venjança i que no complien una necessitat alimentària sinó ritual.

En el cas de Papua i Nova Guinea, per les característiques geogràfiques, sembla que si bé la funció ritual era important, també hi havia una part nutricional.

nueva-guineaE

Tim Flannery explica els seus viatges científics a l’illa de Nova Guinea, i els seus contactes amb les tribus que hi habiten

L’orografia del terreny, molt muntanyosa, amb fondes valls selvàtiques separades per profunds torrents, feia que els poblats diversos visquessin molt aïllats de la civilització i fins i tot uns dels altres, en espais molt reduïts de territori, en una illa amb total escassetat de grans mamífers.

El consum de proteïna, era per tant, molt minso entre aquests clans, i les manques de vitamines feien necessari consumir carn almenys de tant en tant.

Sembla doncs, que l’atac a algun dels clans de valls veïnes era necessari cada un o dos anys per una bona salut de la tribu.

És clar també, que les lluites en un terreny de recursos tan limitats, i la violència i espiral d’odi que les guerres despertaven, alimentaven també els desitjos de revenja i la cruesa dels rituals antropòfags.

No són exclusiva dels caníbals ni de les tribus exòtiques les pràctiques sàdiques rituals contra enemics, a Europa en tenim nombrosos casos, des de la crucificació dels romans, les fogueres a l’edat mitjana, l’empalament als Càrpats, o l’amputació de dits de la mà dels serbis durant la recent guerra dels Balcans.

Els atacs als poblats rivals es preparaven meticulosament. Es tractava d’assaltar una vall veïna, superant els torrents amb ponts de corda elaborats durant mesos, que en la fugida eren tallats per evitar la persecució de clans amics dels agredits.

Es triava un poble poc previngut i s’assassinaven tots els homes, per evitar que escapessin i poguessin cercar el socors de poblats de la mateixa tribu.

flannery

Un jove Tim Flannery

Es segrestaven les dones i els nens. L’alta mortalitat infantil feia molt més viables els infants de 5-6-7-8 anys que els nadons o nens petits, pel que per la pervivència del clan era molt millor adoptar nens una mica crescuts, amb moltes més opcions d’arribar a adults, que limitar-se als propis fills que sovint morien abans d’arribar a aquestes edats.

Pel que fa a les dones, en valls tan tancades i tan endogàmiques, aquests segrestos eren necessaris per mantenir una certa diversitat genètica.

Tant dones com nens s’adaptaven sense problemes en poc temps al nou clan, integrant-se de ple dret en la nova tribu.

Pel que fa als homes, eren trossejats i transportats al poblat dels invasors, per ser devorats.

El cap, es lligava amb una corretja a la cintura, a mode de bossa de mà, el tors es lligava en forma de motxilla a l’esquena, i les cames s’arrossegaven lligades a la cintura, de manera que cada home podia transportar un cadàver sencer amb certa comoditat.

Les parts més preuades eren el cervell i el cor, que tenien una marcada importància simbòlica.

Estudis recents han descobert entre les tribus de la zona una alta incidència d’una encefalopatia semblant a la malaltia de les vaques boges, es creu que per causa de l’endogàmia i pel consum ritual dels cervells humans.

És clar que aquests costums tan salvatges han anat desapareixent del món a mida que els territoris han anat contactant amb la cultura occidental, però també és clar que la pràctica de la violència, és molt lluny de desaparèixer al món.

A occident, els casos de canibalisme responen a trastornats mentals, però en zones com Papua i Nova Guinea, la tradició cultural ho tenia per norma fins èpoques recents.

Dins l’anàlisi de les peculiaritats de la violència, es pot dir que als diversos llocs del món les formes per expressar-la són culturalment diferents, però no deixen de ser manifestacions de la mateixa.

Lapidacions, amputacions, canibalisme, violacions, penjaments, cadires elèctriques, són maneres diverses de reaccionar, als accessos d’ira i odi, de forma salvatge.

És clar que la pobresa i la manca de recursos i de condicions de vida i l’aïllament i dificultats d’accés a l’educació poden generar brots de violència, al Pacífic o a occident, i no ens hauria de preocupar més que a Papua Nova Guinea, en un accés d’ira, una tribu hagi retornat al canibalisme, que el fet que als Estats Units executin amb cadira elèctrica amb tota una reflexió filosòfica institucional argumentada al darrere.

En qualsevol cas, per la distància i l’exotisme que descriu Flannery, el viatge literari a l’illa del Pacífic, a la seva riquesa natural, als seus habitants, és una aventura entretingudíssima i interessantíssima, per reflexionar sobre la condició humana i qüestions mediambientals i per descobrir un territori llunyà i la seva gent, un dels indrets més desconeguts i salvatges del planeta.

Share on Facebook+1Share on LinkedInShare on TumblrShare on Twitter