El pes de la palla

Les memòries d’infantesa de Terenci Moix són les memòries del Xino i el Raval. De la Barcelona més sòrdida, menys de postal, però a la vegada, real.

Encara existeix la vaqueria on va néixer i créixer Moix, actualment un bar de moda

Encara existeix la vaqueria on va néixer i créixer Moix, actualment un bar de moda

Nascut i criat al Carrer Ponent, a una vaqueria, un carrer que avui és el moderníssim Joaquim Costa, ple de bars de copes i botigues de moda barrejades amb locutoris o supermercats de paquistanesos, l’antiga granja on la família del Terenci vivia a l’altell i l’escriptor compartia llit, pubertat i masturbació d’esquena a la seva tieta àvia, és ara un local freqüentat per hipsters i turistes.

Un jove Terenci Moix

Un jove Terenci Moix

Moix parla a les seves memòries d’un Raval i un Xino transformats, altres diran que només maquillats, on el pes de la palla era el pes de les vides dels seus habitants, els que difícilment surten als llibres d’història.

Les dónes que estenien i estenen la roba als balcons, els nens que jugaven a pilota a la plaça que dóna nom al recull de les seves memòries, a tocar de la granja dels Moix i la Ronda de Sant Antoni, del quiosquer que es feia pagar llaminadures i revistes amb serveis sexuals dels nens del barri.

El costat més fosc de la Barcelona miserable de la postguerra barrejat amb l’alegria dels seus ciutadans, els herois del dia a dia que mai tenen el seu nom a un carrer, ni una línia a cap enciclopèdia, però que són els que ens han fet com som, els que no vivien a una casa senyorial de l’Eixample, els que treballaven a un taller, a una vaqueria, o fent de puta, cap marqués, cap gran burgés, però els que xiulaven treballant, s’escridassaven amb els veïns, fornicaven, es desitjaven, es masturbaven d’esquena a la tieta o feien una fel·lació per aconseguir algun regal.

El títol de les seves memòries és una enginyosa al·legoria, que juga amb el nom de la plaça veïna i els carrers que el van veure créixer

El títol de les seves memòries, el Pes de la Palla, és una enginyosa al·legoria, que juga amb el nom de la plaça veïna i els carrers que el van veure créixer

Una Barcelona on la faixa del feixisme oficialista no assolia a abastar-ho tot, i les pells untuoses dels seus veïns se li escapaven per les costures, on la sexualitat que el règim va intentar controlar com a mostra definitiva de la tirania a la que podia sotmetre els seus súbdits, es convertia en el més subversiu dels seus enemics, on els masturbadors, homosexuals, amants, fornicadors, dones alliberades, vagos y maleantes, qualsevol ciutadà, en el fons era, un perill.

Terenci ens explica la seva vida i la dels seus, i els seus conciutadans, com no ho llegireu a cap tractat del franquisme, sense callar allò que els avis mai us explicaran. Una història certa, una de les històries tan certes o falses  com la del modernisme o la ciutat olímpica i turística.

Una ciutat on no és molt clar què pesa més, si un quilo de palla o un de ferro. O potser un d’or.

La plaça del pes de la palla actualment, a tocar de la Ronda Sant Antoni de Barcelona

La plaça del pes de la palla actualment, a tocar de la Ronda Sant Antoni de Barcelona

Share on Facebook+1Share on LinkedInShare on TumblrShare on Twitter