Patti Smith, la madrina del punk

Jesús va morir pels pecats d’algú, però no pels meus. Amb aquesta rotunda afirmació, clara declaració d’intencions, comença Horses, el primer disc de Patti Smith. Els primers compassos que va afegir a la cançó Glòria del cantautor norirlandés Van Morrison, van servir l’artista nascuda a Chicago, per obrir el disc que revolucionaria l’escena Punk dels setanta.

Havia estat l’any 1967 quan una jove de 20 anys de l’estat d’Illinois, però resident a Nova Jersey, s’havia traslladat a Nova York per mirar de trobar-se a si mateixa, per apropar-se a l’art, per experimentar, per sentir-se al bell mig del rovell de l’ou.

patti-robert

Patti Smith amb Robert Mapplethorpe

En un entorn d’agitació cultural, Smith no trigaria massa a creuar el seu camí amb el de Robert Mapplethorpe, un fotògraf que es convertiria en una de les persones més influents en la seva trajectòria, i amb qui entaularia una amistat només interrompuda per la mort de Robert, el 1989, víctima d’una llarga malaltia. De la seva intensa relació, tant creativa com personal, en parla a Érem uns nens, un llibre publicat al 2010 per la polifacètica artista i premiat amb el prestigiós National Book Award, una biografia apassionant sobre els seus anys de joventut.

Portada del disc Horses

Portada del disc Horses

Amb Mapplethorpe, passaria els seus primers i difícils dies a Nova York, coneixent de ben a prop la duresa de la vida al carrer, el contacte amb les drogues i les dificultats per cobrir les necessitats més bàsiques. Més tard, s’instal·larien a l’Hotel Chelsea, centre neuràlgic de la bohèmia novaiorquesa, on l’art entraria de ple a la vida de la parella. Aquella ciutat en moviment permanent, on genis com Andy Warhol o Allen Ginsberg tenien el seu laboratori en el seu moment més creatiu, on cada reunió en cada local era una profunda font d’inspiració, i on no paraven de sorgir noves propostes de tota mena, van aportar a la jove d’Illinois el bagatge necessari per acabar convertint-se en una de les artistes més importants de la cultura popular del segle XX.

Acostumada a freqüentar locals com el mítics CBGB o el Max’s Kansas City, epicentres de l’activitat musical, cultural i social de Manhattan, i amb el suport del gran Lenny Kaye com a guitarrista, la influència de la música punk resultaria definitiva per la jove, gran amant de l’art clàssic i amb una experiència totalment multi disciplinar, amb inquietuds que anaven de la fotografia a la poesia, passant pel collage o les performance. Amb l’edició del disc Horses, fusionaria tots aquests interessos amb el rock dur, un impuls que ha caracteritzat la seva llarga trajectòria, una actitud inconformista per la que es guanyaria el sobrenom de La madrina del punk.

En un concert recent amb Lenny Kaye al fons

En un concert recent amb Lenny Kaye al fons

Compromesa políticament, clarament d’esquerres i ecologista, l’obra de Patti Smith és obligada per entendre la música punk-rock. Horses fou segurament un dels debuts més impressionants de la música moderna, però no cal perdre’s àlbums com Radio Ethiopia, Wave o Gone Again. El seu directe, i els que l’hem viscut ho podem corroborar, continua essent un espectacle únic, un huracà musical i vital d’una dona de fràgil aparença que es transforma a l’escenari i és capaç de liderar i vèncer a la més difícil de les revolucions.

Ja sabeu, la cultura i l’amor ho faran possible, perquè tal i com diu un dels seus temes més clàssics, la gent té el poder.

By FRANCESC CASAS

Share on Facebook+1Share on LinkedInShare on TumblrShare on Twitter