cultureclub
La vida de Jordi Sabater i Pi fou una de les aventures extraordinàries que ha donat la ciència.
A punt de ser afusellat per error a la Guerra Civil, acabada aquesta i amb només 17 anys, s’embarcà en un vapor de carbó cap a Guinea Equatorial, aleshores colònia espanyola, per treballar a una plantació, creuant les línies de contendents de la Segona Guerra Mundial per arribar a Fernando Poo, la principal illa guineana.
Allà esdevingué un dels grans naturalistes del segle XX. Gran dibuixant, Sabater Pi retratà les espècies encara poc o gens conegudes de Guinea. La seva tasca prengué especial rellevància pel que fa a l’estudi dels primats, essent el primer en documentar l’ús de eines i estris per part dels ximpanzés i les diferències culturals entre les diverses famílies d’aquesta espècie, en funció de les àrees de població, establint per primer cop la demostració de cultures transmeses, fet que es creia intrínsec als humans, i que suposa un canvi d’enfocament en l’estudi no tan sols dels primats, sinó també de l’antropologia i els orígens evolutius de la humanitat.
Clickant sobre la imatge podeu accedir a la visita virtual.
Sabater Pi descobrí i documentà noves espècies, com la granota gegant o Goliat, o l’ocell indicador de la mel, entre d’altres, i fou reconegut com un expert en amfibis, primats o aus africanes per davant de qualsevol científic del moment.
A banda, també documentà les tribus amb les que es relacionà, sobretot els Fang de Guinea. La seva feina resultà clau per camps com l’etologia, l’etnologia o l’antropologia.
Tot i començar com un simple treballador agrícola a una plantació, la seva tasca poc a poc atragué institucions de tot el món.
L’Ajuntament de Barcelona el contractà, el 1958, com conservador d’un centre de recerca a Guinea i el 1966 la Universitat de Tulane, la National Geographic Society, el National Institut of Health i la New York Zoological Society li donaren una beca per estudiar els goril·les de costa, podent-se dedicar per fi a la recerca a temps complert.
Però Sabater Pi és conegut sobretot com descobridor del goril·la albí Floquet de neu, sovint a desgrat seu, ja que aquest fet molts cops deixa en un segon pla una tasca científica que ell considerava molt més important que aquella troballa puntual.
Un caçador Fang li va oferir comprar-lo després d’haver matat la seva mare. El petit goril·la, desnodrit i en un estat lamentable estava destinat en cas contrari a la cassola dels Fang.
Sabater Pi que depenia dels recursos de l’Ajuntament de Barcelona el va traslladar al zoològic de la ciutat on es convertiria en símbol icònic. El naturalista, que tenia en alta estima els primats sempre va ser molt crític amb els zoològics tradicionals i les condicions de reclusió dels animals, encara que admetia que en el cas concret de Floquet de Neu, les seves possibilitats de supervivència en el medi salvatge eren molt escasses per causa del seu albinisme.
Les aventures guineanes de Sabater Pi es van acabar l’any 1969 amb la descolonització de Guinea Equatorial i la repatriació dels espanyols, gairebé 30 anys més tard de la seva arribada havia d’abandonar l’Àfrica a contracor i tornar a Barcelona.
La seva influència en la coneguda primatòloga Dian Fossey, coneguda pel llibre i la pel·lícula de Goril·les en la boira, va ser fonamental, i l’any 72 va ser convidat a Ruanda per aquesta i la National Geographic Society per tal de compartir l’estudi dels goril·les de muntanya.
Novament a Barcelona, aprofità la seva estada per estudiar per primer cop una carrera universitària, psicologia, obsessionat com estava amb el comportament dels primats, i es dedicà a l’activitat acadèmica de professor i investigador.
Sabater Pi morí el 2009, després d’uns anys difícils per una llarga malaltia de la seva esposa.
El major investigador, científic, naturalista de l’estat espanyol, visqué els darrers anys de la seva vida amb la precarietat amb la que a Espanya conviuen els que es volen dedicar a la recerca i la divulgació científica. Un personatge que al món anglosaxó seria una figura equiparable als grans exploradors del XIX, o a la mateixa Dian Fossey, una eminència, al nostre país és una figura poc coneguda pel gran públic, que hagué de lluitar i no deixar de treballar, fer conferències, i publicar llibres fins als 87 anys per poder finançar els tractaments de la seva esposa.
