L’altra mirada

Vivim a una societat on les convencions ens diuen com hem de pensar i actuar com adults. A la feina, les actituds masclistes dels individus alfa dominants són el pa de cada dia, i enterren qualsevol comportament més femení, més empàtic, educat i diplomàtic de gestionar les relacions laborals, i humanes en general. Els mascles primitius, imposen la seva visió egòlatra, predisposada a la violència, i sovint psicopàtica d’encarar les relacions personals a la feina, a la societat i a la política.

Aquests mascles alfa, ens parlen sempre de responsabilitat i maduresa, com virtuts contraposades a esperits més lliures, a una visió de la vida que cerqui la imaginació, la fantasia, la poesia, com porta a la felicitat. Contraposen edat adulta amb infància, i miren que reneguem de tot allò que fórem de més joves per poder convertir-nos en homes de profit.

La societat ens bombardeja amb maduresa i rebutja una visió del món que posi en valor la mirada de l’infant, més innocent, amb menys prejudicis, més alegre i creativa. I és evident que l’edat adulta suposa certes responsabilitats, però la de torturar la nostra imaginació, la de posar portes a la il·lusió no és una d’elles, no és per res incompatible créixer i envellir tot tractant de mantenir uns certs valors, femenins i joves, tinguem l’edat que tinguem.

Ens sentirem dir que som idiotes, contraposant-ho als llests, espavilats, que treuen rèdit d’aprofitar-se dels altres, que vivim als núvols, contraposant-ho als que toquen de peus a terra, però al cap i a la fi és molt discutible que aquests darrers visquin millors vides que els feliços idiotes.

Entre tot el que suposa ser persona, o ser adult, alguns no reneguem de la mirada de nen i agraïm als artistes, il·lustradors, pintors, escultors, músics, escriptors, que miren la vida tal com somniem veure-la, acolorida, fantàstica, divertida, imaginativa…

És per això que la il·lustració, aquest art a mig camí entre el conte infantil i el cartell publicitari, entre el dibuix més innocent a la vinyeta política més punyent, és una porta que no volem tancar darrere nostre.

El dibuix com el camí més poètic entre el nostre imaginari i la nostra realitat, l’art com la porta a uns valors més humans i menys bestials.

 

Galeria d’il·lustracions: Raimon Juventeny.

Share on Facebook+1Share on LinkedInShare on TumblrShare on Twitter