L’extermini

Una de les històries més apocalíptiques que ha viscut la natura de la mà de l’home és l’extermini del bisó americà. Aquest animal, que els colons del llunyà oest van començar a mal anomenar Buffalo, és una espècie molt més semblant al bisó europeu que als veritables búfals africans o asiàtics. La tragèdia del bisó a Nord-Amèrica és un dels exemples més clars de la voracitat del major predador de la història, l’ésser humà, una espècie capaç de parasitar i destruir tot allò amb el que entra en contacte.

Abans del descobriment del nou món, el nombre de bisons entre el nord de Mèxic i el Canadà s’estima en seixanta milions, alguns estudiosos afirmen que podien haver arribat al centenar de milions. L’any 1890, només en quedaven 750 exemplars i van ser salvats de l’extinció miraculosament gràcies a la creació dels primers grans parcs naturals dels USA.

Buffalo Bill fou el més cèlebre caçador de bisons. Creà un espectacle de circ basat en les seves vivències al Far West, amb el que donà la volta al món.

Buffalo Bill fou el més cèlebre caçador de bisons. Creà un espectacle de circ basat en les seves vivències al Far West, amb el que donà la volta al món.

Animal que pot arribar a la tona de pes, per la seva força i dimensions, capaç de trencar tanques i corretges, i d’envestir amb ferotgia, resultà pràcticament indomesticable tant per cow-boys, com per indis, pels que era sagrat i venerat, a la vegada que el caçaven com a font importantíssima d’aliment i materials.  La follia per la seva pell, que es venia com producte de luxe a les creixents ciutats dels Estats Units i a l’estranger en  va provocar una matança, a finals del segle XIX, sense precedents, només comparable amb les caceres de foques i balenes a l’àrtic.

Els que visqueren aquella època al voltant de la cacera del bisó relaten la bestialitat humana portada a l’extrem. Les muntanyes de cadàvers espellats, les vicissituds dels caçadors per aconseguir un major benefici, el xoc entre uns colons a la recerca de la supervivència, empesos a l’emigració i l’aventura per la misèria de la vella Europa, lluitant contra la natura com si els humans ja no en forméssim part, com si ens haguéssim convertit en una aberració. El més cèlebre d’aquells caçadors, Buffalo Bill, acabà convertint-se en un dels grans defensors de la protecció d’aquest animal, després de viure en primera persona fins on havia arribat aquella desmesura.

El llibre de John Williams explica la història salvatge d'uns caçadors de bisons

El llibre de John Williams explica la història salvatge d’uns caçadors de bisons

Butcher’s Crossing explica la història d’alguns d’aquests caçadors amb una cruesa salvatge. Un western que ens fa reflexionar sobre cap on anem, que relata la follia de l’home com el millor Melville a Moby Dick, i que retrata el costat més fosc de la cobdícia humana. Evidentment, un tema de moltíssima actualitat, clau en la ciència ficció i la filosofia, ineludible si es parla de geopolítica actual o de guerres, les històries de colons ens mostren l’home contra la natura, contra el seu futur, contra sí mateix.

A Moby Dick Melville retrata la caça de balenes i la follia autodestructiva humana de manera magistral.

A Moby Dick Melville retrata la caça de balenes i la follia autodestructiva humana de manera magistral.

Malgrat el bisó americà s’ha recuperat a partir de la seva protecció als U.S.A., fins al mig milió d’exemplars, sobretot per l’interès ramader, no està exempt d’amenaces. La hibridació amb vaques per produir un animal més domesticable i poder-ne explotar millor la carn, posa en perill la seva especificitat biològica, com passa a casa nostra amb el senglar salvatge, cada cop més hibridat amb el porc comú. El bisó ha crescut en nombre gràcies a l’explotació ramadera, però el mateix motiu que n’ha fet multiplicar els exemplars el pot extingir a base de convertir els espècimens purs en una barreja entre vaca i bisó.

Dibuix de bisó trobat a les coves d'Altamira, a Cantàbria. La troballa freqüent d'aquests dibuixos per tot Europa fa pensar que el bisó fou comú arreu abans que la mà de l'home l'exterminés i el substituís per bestiar més domesticable

Dibuix de bisó trobat a les coves d’Altamira, a Cantàbria. La troballa freqüent d’aquestes representacions per tot Europa fa pensar que el bisó hi fou comú arreu abans que la mà de l’home l’exterminés i el substituís per bestiar més domesticable

I com en tantes coses, els uns porten la fama, i els altres carden la llana. Mentre el bisó americà sembla que de moment es salva de l’extinció, l’europeu està en seriós risc. Si bé es creu que a la prehistòria i fins fa 10.000 anys, era un animal totalment comú per tot Europa, com mostren les pintures rupestres, el 2000 s’estimava en només 600 els exemplars restants al vell continent, la majoria a Polònia, i els altres repartits per diversos zoològics europeus.

Polònia, el país europeu que en té major nombre, en permet una cacera selectiva. És a dir, que el país autoritza la cacera del bisó per grans fortunes, celebritats i autoritats convidades, mentre la Unió Europea, que li proporciona fons pel programa de protecció, fa la vista grossa. En el marc d’aquest pla, a més, la UE gasta un dineral en la introducció d’exemplars a altres punts del vell continent. Així, mentre a Astúries i Palència es van introduir una vintena de bisons, el monarca espanyol, és una d’aquestes celebritats conegudes per haver caçat alguns dels bisons en perill d’extinció als Càrpats. De fet, sa majestat ha aparegut en nombroses ocasions a la premsa per afers relacionats amb la cacera d’animals en perill d’extinció a diversos llocs del món, no només bisons, sinó també elefants, rinoceronts, ossos i altres bèsties.

No cal dir que, paradoxalment, aquest cap d’estat paga les seves despeses de la mateixa font que el pla de protecció del bisó europeu: les butxaques dels contribuents.

Share on Facebook+1Share on LinkedInShare on TumblrShare on Twitter