Hollywood

That’s entertainment (I)

Travessar la frontera dels EE.UU., ja sigui per aire, mar o terra, transmet una sensació especial.

Davant teu s’obre un món il·lusionant. Un territori d’aventures i reptes, d’exploradors descobrint nous horitzons, de cercadors d’or, de colons i cowboys, de pel·lícules i grans novel·les, de show, diversió i sorpreses constants. Tot a la vegada que t’endinses en un dels grans imperis de l’actualitat, un país que imposa les regles del joc almenys a tot occident i bona part d’orient, que sortirà als llibres d’història dels estudiants d’aquí una pila de segles com la Roma dels segles XX i XXI.

Mentre per molts la visita a EE.UU. és un viatge il·lusionant, per bona part de la població mundial és prohibit.

Mentre per molts la visita a EE.UU. és un viatge il·lusionant, per bona part de la població mundial és prohibit.

Un país gegantí, gairebé un continent, que per molts habitants del planeta serà sempre impenetrable, com el pitjor malson de qualsevol argument de la ciència ficció. El present no ficció deixa sense poder accedir-hi amb mesures draconianes a bona part de la humanitat, com fem també d’un temps ençà els europeus, pel que, no ens enganyem, la sensació de ser part del tros privilegiat de l’espècie humana que amb unes poques males cares d’un agent de duanes pot entrar a aquest vast territori tan atractiu és, vulguis que no, egoistament alliberadora.

Els indígenes americans només són el grup majoritari a uns pocs comtats del centre dels EE.UU. i a Alaska.

Els indígenes americans només són el grup ètnic majoritari a uns pocs comtats del centre dels EE.UU. i a Alaska.

És paradoxal, que a un país on els nadius són gairebé inexistents i on el 99% de la població és estrangera d’origen, les barreres als nouvinguts siguin tan estrictes, per això em prenc amb il·lusió la visita a l’agent de duanes que m’atén a l’aeroport d’Atlanta. En una altra circumstància potser seria una trobada aterridora, però en el meu feliç viatge de vacances em cau simpàtic i tot. És el prototipus de WASP, White Anglo-Saxon Protestant, ros, alt, pell clara i cap senyal de barreja genètica en moltes generacions. Podria ser d’un poble de Wisconsin descendent de quàquers emigrats dels Països Baixos o Lancashire, no esbossa un somriure davant un sol dels passatgers als que interroga, preguntes directes en un anglès ràpid, sense cap esforç per fer-se entendre als forans ni mostrar cap amabilitat que es pugui interpretar com un signe de debilitat del sistema.

T’observa amb rostre inquisidor mentre et fa quatre preguntes personals, com si es tractés d’una cita a cegues, imagino que seguint algun protocol per detectar possibles immigrants il·legals o terroristes, tot i que l’11-S no els va funcionar massa bé.

M’agrada molt l’uniforme, és com els de les pelis, podria ser un policia curt de gambals de Fargo o de qualsevol film de sèrie B, té pinta de xèrif del comtat, tot i que en realitat no passa de ser un funcionari fronterer que a casa nostra portaria uns pantalons de pinces i una camisa envellida i poc polida amb una placa amb el nom al pit. Segur que ha somniat sempre amb entrar a la policia per poder portar una gorra d’aquelles de plat, i una bona pipa penjada a la cintura, però va trobar feina a l’aeroport i amb la seva cara de pomes agres es va adonar que era una tasca que li anava com anell al dit.

L’entrevista amb el malcarat de Wisconsin dura un minutet o dos, però a mi se’m fa eterna, i quan per fi em diu que puc entrar a l’aeroport no m’ho puc creure, estic a punt de deixar anar una llàgrima i donar-li una abraçada amistosa, com si portéssim ja la setena cervesa, però no goso i em limito a dir ok, amb l’accent més americà que puc, i avanço amb aquella sensació que deu tenir el carterista quan ha pispat un bitlleter i marxa caminant a pas tranquil per no aixecar sospites, atemorit per si de cop se sent un crit al darrere, ei vostè, torni cap aquí, ens ha sortit una coseta a l’ordinador que hauríem de revisar…

Però no, sóc per fi als EE.UU. tot i que de moment encara estic atrapat a l’aeroport com aquest actor tan insofrible que és Tom Hanks a La terminal, la pel·lícula basada en la història de l’Iranià que visqué divuit anys a les instal·lacions del Charles de Gaulle de París, en no tenir papers ni per entrar a Europa, ni poder tornar al seu país on el règim l’esperava per represaliar-lo.

El sentit de l’espectacle dels americans és d’aquelles coses que sorprèn per més que ens l’han repetit tantes vegades. El vídeo explicatiu de les mesures en cas d’emergència que emet la companyia aèria americana en el meu viatge d’anada als EE.UU. és d’allò més divertit. Construït amb un seguit de gags intercalats per il·lustrar les normes de seguretat és digne del millor Aterriza cómo puedas, només hi falta Leslie Nielsen. Una idea brillant, que ajuda el passatger a seguir tota l’exposició amb interès, sense perdre el fil i distreure’s amb qualsevol altra cosa com acostuma a passar així que has fet uns quants vols i suportat repetidament cantarelles semblants. Només als USA se’ls podia ocórrer fer un vídeo tipus Hollywood per una cosa tan insípida i seriosa com les instruccions de seguretat.

A vegades rebem una certa percepció negativa dels nord-americans, que ens diu que són uns obsessos de la seguretat, que estan constantment amb les pors i les paranoies dels riscs inherents a qualsevol activitat o de les possibles conseqüències legals. No hem d’obviar però, que viure la vida amb aquest gust per l’entreteniment i l’espectacle, és bastant el contrari a viure amb pànic. En aquests vídeos de la companyia Delta, el show es combina amb la mania per la seguretat de forma brillant.

I és que el sentit del show dels americans, hi és, i és innegable.

A l’enllaç entre Atlanta i L.A. ens trobem amb el vol endarrerit. Són els minuts de glòria per la hostessa encarregada de la porta d’embarcament. Quan aquí estaries una hora mirant els panells informatius per veure el retard, i esperant alguna indicació per megafonia, mentre ningú t’explica per què carai sortirà tard el teu vol, l’hostessa de l’aeroport agafa el micròfon com una Oprah Winfrey en potència camuflada en un vestit de Mad Men.

No ho hem comentat encara, però les hostesses de Delta no tenen res a veure amb els joves assistents de vol de les companyies europees, desconec per quina raó els treballadors de la companyia ianqui semblen sortits d’una producció dels anys 50 sense haver-se canviat el modelet des d’aleshores. La majoria són dones, d’edat entre cinquanta i la jubilació, a Europa no sé si no se’n veuen perquè les han acomiadat abans d’arribar a aquesta edat o per alguna altra qüestió laboral, però les hostesses americanes són tot amabilitat i professionalitat. Tampoc distingeixo per enlloc els agents de la CIA que es diu que viatgen en els vols internacionals, potser alguna de les madures simpàtiques que serveixen menjars i begudes té un entrenament de Nikita camuflat.

La que segur que té vocació d’Oprah és l’encarregada negra de la porta, que també vestida de Mad Men i amb un pentinat ondulat de l’època daurada del Studio 54, ens distreu cada pocs minuts amb la situació del vol, ens avisa amb un crit d’alegria quan l’avió arriba al finger, ens diu quan els passatgers de l’anterior trajecte comencen a desembarcar, ens informa quan el servei de neteja comença a preparar la cabina, quan està carregat el combustible, i ens assegura que acaba de parlar amb una dona de fer feines de dins l’aparell i que en cinc minuts diuen que estarà tot llest. Juro que no estic exagerant ni una mica la transmissió de la posta a punt, però quan ja al·lucino totalment és quan eufòrica anuncia que procedim a embarcar, prometo que la dona entona un hip hip hurra i reclama als passatgers que responguin al crit com si fos l’animadora d’un club de vacances o d’una quina popular.

Reconec que d’entre els passatgers la resposta és només una remor, però l’espectacle em sembla més divertit que la majoria de les gales dels Goya.

Ara sí, aviat deixaré de ser un passatger en trànsit, atrapat en el sistema. El vol cap al meu destí, L.A., es posa en marxa.

Share on Facebook+1Share on LinkedInShare on TumblrShare on Twitter