surgeon2

Best doctors in America (II)

Malgrat la globalització és cada cop més present, i que rebem constants influències culturals dels USA, a través del cinema, la televisió o la música, quan marxem lluny de casa encara hi ha detalls que ens fan sentir que alguna cosa se’ns escapa. Curiositats que, afortunadament, ens fan percebre a l’ensems una barreja de por i il·lusió per la novetat. Aquest canvi, que sense sortir de la nostra zona de confort mai arribaríem a descobrir ni experimentar, és una de les grans gràcies de viatjar. És clar que tot i que a Europa tenim la BBC, i el cinema francès, i una llarga tradició audiovisual, els reis en aquest camp, almenys pel que fa a ingressos, són els americans. El xoc, o el contrast entre el cinema i les sèries i programes europeus, i ja no parlo de les produccions més locals, és força marcat, ja que els estatunidencs tenen una indústria molt organitzada i una experiència extensíssima en produir espectacle.

El vol cap als U.S.A. no és incòmode. L’oferta d’entreteniment és àmplia, amb pantalla a cada seient, pots triar entre sèries, cinema, documentals o algun esdeveniment esportiu caducat. Les sèries són la majoria començades, és a dir, la tercera o quarta temporada, així que si no les segueixes, no et serveixen de massa, a no ser que no et faci res veure episodis inconnexos.

Battle Royale és una excel·lent peli de sang i fetge amb Takeshi Kitano. La saga de Los Juegos del hambre n'és una còpia desvergonyida

Battle Royale és una excel·lent peli de sang i fetge amb Takeshi Kitano. La saga de Los Juegos del hambre n’és una còpia desvergonyida

Les pelis són la majoria recents, amb algun clàssic esporàdic. Moltes són asiàtiques d’acció. Suposo que els clients del continent més poblat deuen ser nombrosos en altres vols del mateix aparell, així que deixo passar una bona oportunitat d’aprendre xinès, coreà o japonès. No els veiem però hi deuen ser. Com a poc seguidor del cinema asiàtic, aquesta dèria per l’acció i les arts marcials em desconcerta. Imagino que més o menys com deu desconcertar a un Japonés descobrir que la saga més taquillera de la història d’Espanya és Torrente. La sociologia a partir del cinema comercial i els taxistes, és bastant perillosa.

Com el meu viatge no és a Tòquio, deixo de banda els films asiàtics, i això redueix la llista. Entre les pelis en idioma occidental, n’hi ha un bon nombre en anglès sense subtítols i doblades a espanyol latino. No em crida cap de les poquíssimes pelis subtitulades, així que al final opto per l’anglès a pèl, encara que em perdi alguna paraula crec que és el moment de fer immersió. Possiblement un greu error, tenint present que el 60% de la població de California sap parlar castellà, aclimatar-se al latino hauria sigut recomanable, però és que cada vegada que el sento em sembla que estic a una telenovel·la veneçolana. I Friends em sona a Pasión de gavilanes.

Engego el reproductor i el primer missatge ja em deixa del tot descol·locat. T’avisen que la peli que veuràs a continuació ha estat editada i adaptada pel seu passi a l’avió. En un primer moment, penso malament. Censura? El puritanisme famós fa que es retallin escenes de sexe o violència? Després del primer pensament de malícia, tinc un pensament més benigne. La peli estarà una mica retallada, alguna polzada dels marges, perquè encaixi a la petita pantalla encastada al seient del davant. I com són tan respectuosos amb l’obra del director, ho adverteixen per no ferir sensibilitats del passatger cinèfil, ni de l’autor.

Però el dubte em corseca tot el viatge, així que ho consulto a internet així que puc, i resulta que el mal pensament era, un cop més, desgraciadament el cert. Les companyies aèries demanen a les distribuïdores de cinema històries adaptades al políticament correcte segons l’origen dels seus passatgers. A Europa, som força laxes amb la nuesa, mentre als U.S.A. no és gens tolerada. Als països asiàtics la nuesa és gairebé criminal, en canvi les hòsties com pans de les seves pelis d’acció els semblen d’allò més normal. Les companyies àrabs demanen eliminar el porc, ja sigui en format menjar, com imatges de l’animal viu, en considerar-lo un animal impur, de l’homosexualitat ni en parlem… I les companyies i les distribuïdores s’adapten al políticament correcte a cada regió i autocensuren les pel·lícules del seu catàleg. Així, aquesta indústria tan defensora dels drets d’autor, que vigila internet, Youtube, que pressiona Google o als governs de tot el món, perquè es paguin royalties en nom d’un suposat respecte a l’obra original, al creador, que considera tan sagrada l’autoria de l’obra audiovisual resulta que censura, retalla i manipula les diferents cintes per tal de no perdre el lucratiu negoci de les companyies d’avió, espedaçant les històries que el realitzador de cinema va muntar amb tota la intenció.


http://mexico.cnn.com/salud/2014/08/14/la-realidad-detras-de-las-peliculas-que-ves-en-tus-viajes-en-avion

És clar que els americans saben fer espectacle. Però hi ha una cosa que alguns americans encara saben fer millor, acumular capitals. I l’espectacle és una indústria, encara que això sovint sigui contradictori amb el respecte a la idea de l’autor, a la difusió de la cultura i a una pila de valors. Money, money, money.

Els doctors que s'anuncien a la revista de l'avió fan basarda. Millor no haver de passar pel metge.

Els doctors que s’anuncien a la revista de l’avió fan basarda. Millor no haver de passar pel metge.

Un altre detall que et fa adonar-te que estàs en un avió americà és la publicitat. M’encanten els anuncis dels millors metges d’Amèrica que apareixen a la revista promocional que t’ofereixen. Tipus del tot peculiars, amb aspecte de metge de Vacaciones en el mar, o de latin lover llefiscoset, als que a primera vista no deixaria que em posessin mai una mà a sobre, resulta que són dels millors cirurgians plàstics o cardiòlegs del món. La publicitat de la sanitat privada a Europa encara no és tan escandalosa, i per això em sorprèn que presumeixin sense pudor de que si t’ho pots pagar pots tenir els millors metges del país, el que deixa sobreentès que si no t’ho pots pagar, els metges que et queden deuen ser una merda. Money, money, money.

Un altre anunci que m’enamora és el d’una clínica d’aprimament a base de fred. Freeze your wheight. Una model de bon veure rodejada d’uns glaçons no sé si serà eficaç per perdre pes, però estimula a ficar-se en forma. La veritat, és un tòpic, però un d’aquells amb fonament, molts ianquis ho necessiten. Potser és obsessió meva, però només arribar a Atlanta per fer l’enllaç cap a L.A. començo a veure grassos per tot arreu. Diuen que a Europa cada cop n’hi ha més, i n’estic convençut, però als EE.UU. salta a la vista.

La tècnica d'aprimament a base de fred resulta sorprenent.

La tècnica d’aprimament a base de fred resulta sorprenent.

Al vol ens ofereixen manteta i coixí, ben precintades i polides, d’ús únic. Almenys això entenc jo, com després tinc planificat anar a alguns parcs naturals i zones de muntanya decideixo que m’emportaré almenys la manta a la bossa. Em passo la resta del viatge patint per si apareix un empleat de la companyia cridant al lladre, al lladre, i em deté un policia aspecte de sheriff i em deporten només entrar als U.S.A., però parlant de tòpics, sóc català de la pela i una mica d’abric pel fred sempre és pràctic. Pela, pela, pela.

Als aeroports americans hi veig molts treballadors, a més de gent grassa. Em sorprèn. Sempre ens havien explicat la història dels xinesos que prefereixen fer les carreteres amb mà d’obra que amb màquines per tenir més gent ocupada al país, i no m’esperava aquest nombre d’empleats al bressol del capitalisme. A qualsevol cua veus uns quants negres i hispanos, dirigint la fila i posant en ordre a la gent. Perquè no ens enganyem, a Atlanta i L.A. la majoria dels que fan aquestes feines no són WASP precisament. Veus gent fregant terres i gent de peu simplement fent indicacions o vigilant, o sense fotre res. Us asseguro que a un aeroport europeu hi hauria la meitat d’empleats i us hauríeu d’espavilar amb quatre rètols de disseny inintel·ligible per arribar al vostre destí. Allà hi ha personal per tot. Imagino que els governs d’Atlanta i L.A. han arribat a la conclusió que més val tenir un cert excés de personal que redueixi l’atur i el descontentament que aquest implica entre les classes populars, que tenir permanentment riots, els disturbis tan característics als barris negres, que s’han convertit gairebé en una tradició folklòrica a aquestes ciutats amb tanta població afroamericana.

Oprah Winfrey

La presentadora de televisió, ja retirada, Oprah Winfrey és tota una referència per la comunitat afroamericana

M’agraden molt els pentinats de les dones treballadores afroamericanes de mitjana edat. Si estem acostumats a veure l’estètica glamourosa de les estrelles de Hollywood, cantants i esportistes, poc sovint veiem aquests ondulats tan fantàstics en forma de casc, que vindrien a ser l’equivalent del pentinat de iaia tenyit de ros de les perruqueries catalanes, un altre tall de cabell que em fascina. En qualsevol cas aquest nombre d’empleats tan sobre dimensionat em sembla un frau al way of life americà, una traïció a Adam Smith, a Reagan i Thatcher, al FMI, al Banc mundial i a tots els gurus del liberalisme i el capitalisme. Per altra banda, cal dir que el servei als aeroports és bo, són nets, i la informació al passatger em sembla fins i tot millor que als aeroports europeus que he visitat. Un directe de dreta a les entranyes dels totalitaris del liberalisme.

Els serveis americans són molt poc discrets comparats amb els nostres. Fàcilment pots treure el cap o les cames per sota la porta

Els serveis americans són molt poc discrets comparats amb els nostres. Fàcilment pots treure el cap o les cames per sota la porta

Sents que has arribat quan pots fer el primer riu a la terra de les oportunitats. Els lavabos sí que són radicalment diferents, si bé el fet fisiològic hauria de ser el mateix arreu del món, al final resulta que fins i tot hi ha una cultura de les latrines. El servei d’homes té pixadors de totes les alçades, des de la mida nen petit, passant pel hobbit, fins al gegant jugador de bàsquet. En canvi, la porta dels serveis és en general, a tots els indrets dels USA que visitem, extremadament petita. Pots treure les cames per sota la porta com al conte dels tres porquets, i assegut en alguns casos et pots veure al mirall del davant. Serà qüestió de seguretat potser, per evitar gent amagada i conductes indecoroses, però per la meva visió europea, resulta una mica inquietant tant poca intimitat. L’altra cosa sorprenent és la finor del paper higiènic, res de doble capa, a tot arreu és fi com el paper de fumar. Ecologia o morenes? Em penso que prefereixo no saber-ho. En qualsevol cas, ara sí, ja he deixat la meva petjada a la terra promesa. Travesso el control de duanes sense que ningú em reclami la manta i m’endinso a L.A. Here I go!

Share on Facebook+1Share on LinkedInShare on TumblrShare on Twitter