pancake

Pancakes i vicis‏ (IV)

Menjar és un dels grans plaers de la vida. En tenim d’altres, encara que pel que fa als plaers siguem tan poc dats a explicar-los i a parlar d’allò que ens posa, per aquest concepte tan cultural heretat del cristianisme pel que tantes coses són pecat i tabú, i qualsevol mena de luxúria i exhibició de sensualitat és tan mal vista i tan prejutjada. Però limitar l’alimentació al fet fisiològic sembla una mica trist. Saber gaudir de noves menges, de plats originals, elaborats, d’ingredients de primera, de la imaginació d’un cuiner, ajuda a passar millor tantes i tantes hores que destinarem al llarg de la nostra existència a endrapar, és un més dels vicis que ens fan el trànsit pel món mundà més feliç.

És clar que, com qualsevol altre vici, l’hem de tenir en certa mida sota control perquè no es converteixi en un enemic. Però Carpe Diem, si som massa previnguts correm el risc de deixar escapar els curts plaers que l’existència ens ofereix, si cal ja ens confessarem després, molt millor pecar que reprimir-se.

Viatjant, tastar nous productes i receptes és, a  més, una manera molt estimulant de descobrir noves cultures, perquè com deia Pla, la cuina d’un país és el seu paisatge ficat a la cassola.

La fruita de California, especialment les taronges, té força fama, tot i que probablement, comparat amb casa nostra el consum de fruita és molt més baix

La fruita de California, especialment les taronges, té força fama. Les estadístiques d’organismes com la OMS indiquen, però, que el consum als USA és encara força més baix que a casa nostra, i de fet, es podria dir que a alguns indrets fins i tot costa de trobar.

L’esmorzar a la cafeteria de L.A. és un bufet d’alberg. No em servirà per descobrir cap meravella de la cuina americana, però és un bon lloc per veure el tipus de menjar de ranxo que s’estila per aquestes terres. He dormit la mar de bé i no em sento gens cansat ni amb jet-lag, però el que hi ofereixen no em ve gaire de gust, jo sóc de salat i hi ha molta dolçor per triar. Hi ha pastes, un insuls pa de panses, baguels i uns sobres amb cereals per barrejar amb aigua o llet. Tasto un iogurt de fruites, l’envàs individual és força més gran que l’europeu estàndard, i el sabor em sembla dolcíssim i sintètic. De fruita, només hi ha uns talls de taronja resseca. Si aquestes són les famoses taronges de Califòrnia, no valen res. Imagino que fora d’un alberg barat hi haurà alguna fruita millor.

La veritat és que als bufets de casa nostra trobarem torrades de pa de motlle, pagès o pa de barra horrible, amb un salami ple de greix, un pernil dolç com cartró i un formatge de barra mantegós, una cansalada oliosa i reblanida, uns ous remenats cuits al forn i per tant sequíssims,  algunes pastes industrials, algun croissant sense mantega(delicte!), de panificadora, semblant al suro, pomes golden terribles, alguna taronja, i amb sort uns trossos de meló o síndria insípids i oxidats, així que tampoc em prendré com referència de res el que he trobat al meu primer esmorzar americà. Però alguna cosa s’intueix.

La cuina de l'alberg pot ser ben dolenta, però això no farà mai perdre l'humor ni el sentit de l'espectacle als americans. Qualsevol cartell, rètol o anunci pot servir per demostrar-ho.

La cuina de l’alberg pot ser ben dolenta, però això no farà mai perdre l’humor ni el sentit de l’espectacle als americans. Qualsevol cartell, rètol o anunci pot servir per demostrar-ho.

Mirant al voltant hi veig que les farinetes de cereals de sobre són bastant populars. Admeto que he tastat algun cop el pourridge anglès, i puc dir sens dubtar-ho que és un dels menjars que menys trobaria a faltar si mai em prohibissin res, de fet, si un metge m’ho vetés, fins i tot em donaria una alegria. No menjo farinetes des dels 2 anys i no puc entendre com adults fets i drets poden engolir aquesta pasta, sovint ni tan sols amb llet, només amb aigua calenta i alguna fruita seca.

Les farinetes són un dels esmorzars més populars als USA, encara que als nostres ulls resulti incomprensible com algú pot trobar apetitós un menjar amb aquest aspecte de pasta mastegada

Les farinetes són un dels esmorzars més populars als USA, encara que als nostres ulls resulti incomprensible com algú pot trobar apetitós un menjar amb aquest aspecte de pasta mastegada

Les farinetes de blat de moro, el que en castellà en diuen gachas, el pourridge o els cereals sembla que són un dels esmorzars més estàndard a l’alberg. Si ens cenyim a Pla, sembla clar que a un dels graners del món, és lògic que tingui en el cereal un dels seus ingredients bàsics, però la forma d’engolir-la, sense gairebé elaboració em supera. Digueu-me afrancesat, però a on hi hagi un bon pa francès, o una pasta italiana, no m’hi poseu farinetes.  És veritat que la dietètica més moderna és força enemiga dels productes de farina de blat refinada, i que els cereals amb fibra, crus i de grans diversos passen per ser més saludables, però no crec que els americans mengin farinetes per dietètica, perquè també s’atipen de pastisseria, cuinen amb greixos saturats i són els reis del dolç. Potser la tradició de colons i exploradors ha fomentat aquest costum, no m’imagino els cowboys o les caravanes construint un forn de llenya cada vegada que s’aturaven a descansar, i sí abocant una mica d’aigua calenta a una mica de farina seca de moresc.

El producte que sí em ve de gust tastar són els llegendaris pancakes. L’alberg té una gerra amb la massa preparada i uns fogons perquè els clients se’n facin tants com vulguin.

Els pancakes són una elaboració de farina, llet i ou, molt semblant a les creps franceses, amb la diferència que les creps són més fines. Els pancakes són més gruixuts i esponjosos, atipen més, i no tenen el punt de cruixent i torrat d’una bona crep.

Els tasto i no em desagraden, però trobo que la variant gavatxa em convenç més, amb un pancake de seguida estàs fart i és menys saborós.

El Xarop d'auró es recull de l'escorça d'aquest arbre, al Canadà i al nord dels USA, a l'època del desglaç. La tradició prové dels indis americans que ja coneixien el producte.

El Xarop d’auró es recull de l’escorça d’aquest arbre, al Canadà i al nord dels USA, a l’època del desglaç. La tradició prové dels indis americans que ja coneixien el producte.

L’acompanyament tradicional del panet un cop passat per la paella és el famós Xarop d’auró, Sirope de arce en castellà, tot i que els americans poden acompanyar el pancake de qualsevol cosa ensucrada, melmelada, xocolata, nata, cremes… El xarop d’Auró de la tia Molly és d’aquelles coses que he estat esperant per tastar tota la meva vida. Però què és aquesta porqueria? És una barreja entre xarop per la tos i melassa aigualida, dolcíssima i sense cap gràcia pel meu paladar. Suposo que serà xarop industrial qualitat alberg juvenil, i estic convençut que hi déu haver xarops molt més aromàtics i apetitosos, però les meves expectatives cauen per terra.

No es pot dir de mi que sigui especialment tastaolletes, m’encanta endrapar i tastar menjars d’arreu i més endavant al viatge descobriré alguns plats deliciosos, però l’esmorzar americà és decididament molt diferent al meu, que normalment es basa en fruita entre setmana i pa amb tomàquet el cap de setmana.

Podeu veure que no sóc gaire fan del dolç, així que algun altre vici dec tenir. No sé si la fantasia és literalment un dels pecats capitals de la Bíblia, però durant segles la imaginació, l’esperit d’aventura i fer volar coloms ha estat molt malt vist per tantes religions i cultures. Hi ha religiosos que lluiten cada dia contra la literatura, contra el romanticisme, contra el pensament, que critiquen l’entreteniment i l’esbarjo i preconitzen una vida d’austeritat, esforç i treball sense plaers. Estoics, monàstics, fonamentalistes, preconitzen una vida de merda. Van criticar els llibres quan van sorgir, la ràdio, la televisió, els videojocs, el cinema… Qualsevol porta a escapar del dia a dia, a viure vides impostades, a fantasiejar amb una vida millor, o diferent o més divertida o més emocionant els sembla indecent. En general, tot allò que ens fa sentir bé, que ens fa ser feliços els sembla indecorós. Em pregunto de quin costat estan  aquests partidaris del patiment i la misèria, desitjant tant de mal a la resta de conciutadans. Me’n recordo de la pel·lícula La semilla del diablo, del Roman Polansky. On és el maligne i on el bé?

Però jo ara sóc a l’epicentre de tots els pecats. Terra de contrastos, de xoc de forces, serà difícil trobar un país més paradoxal que els USA, un dels països amb més creients i practicants del món, amb més puritanisme i pes de la religió i a la vegada la meca de tots els vicis, escàndols i perversions, amb índexs d’obesos, drogadicció, alcoholisme, joc, prostitució o crim disparats. Amb paradisos pels pecadors com Las Vegas, San Francisco, Nova York o el mateix L.A., els USA són l’epicentre de la gran indústria de l’entreteniment, de la vida lleugera i dissoluta, de la fantasia i els grans escriptors i cineastes que han trasbalsat amb les seves històries la societat del seu temps, Scorsese, Kubrick, Kerouak, Miller, amb Marylin, amb Broadway i Hollywood…

Acabo de pressa d’esmorzar decidit a omplir-me d’un dels vicis que m’apassionen. El cinema. Les seves mentides. Les seves ficcions i invencions, les seves temptacions, les seves actrius de rostre angelical i els seus galans amb somriure foteta, aquest món que retrata una realitat que no existeix, tan meravellosa i que et fa tantes ganes de viure.

Sóc a un minut del passeig de la fama. De Hollywood Boulevard. Del lloc on hi podreu trobar més estrelles que al cel.

I jo seré allà per tocar-les.

Share on Facebook+1Share on LinkedInShare on TumblrShare on Twitter