Les ciutats americanes estan fetes a la mida del cotxe

South L.A. (III)

El sud de L.A. està considerat un dels barris més perillosos dels Estats Units, equiparable per complet als sòrdids suburbis de Baltimore que retrata l’esplèndida sèrie The Wire, i considerat actualment molt més perillós que el Bronx. La seva taxa de crims violents és de les més altes de Nord-amèrica, les bandes hi campen amb força impunitat i el risc de patir-hi algun incident és elevadíssim, segons totes les estadístiques.

Quan arribes a l’immens aeroport internacional, aquest es troba a tocar d’aquesta barriada tan bonica. Evidentment, l’aeroport és una illa protegida de l’activitat de les bandes, però per traslladar-te fins a zones més turístiques et caldrà creuar aquesta zona tan acollidora per alguna via ràpida.

Pel 99,99% dels viatgers, la travessa pel barri serà anecdòtica, però espero no ser jo qui punxi una roda, o em quedi sense benzina per un descuit i hagi de buscar ajuda entre un simpàtic traficant de drogues, un pistoler d’una banda llatina o un ionqui passat de voltes. Les escenes de The Wire em recorren el cap mentre recullo el cotxe de lloguer a l’aeroport.

Millor no equivocar-se d'autobús al Sud de L.A.

Millor no equivocar-se d’autobús al Sud de L.A.

Per arribar-hi, uns autobusos llançadora t’acosten des de la terminal fins els extensos aparcaments ja més endinsats al suburbi, a uns minuts. Els busos s’aturen de qualsevol manera, sense ordre ni concert, en doble fila alguna vegada i ha de ser el passatger el que localitzi i vagi corrent fins el de la seva companyia, la majoria bastant evidents pels colors de marca, però no tots, amb el risc que si el viatger es confon pot acabar a l’altra punta de barri i a mitja hora del seu cotxe.

El caos de les llançadores ja t’anticipa una realitat. El funcionament del tràfic és molt diferent al de casa nostra.

El cotxe és el rei de les ciutats americanes. Les autopistes de 7, 8, 10 carrils al voltant de L.A. són una cosa mai vista abans. L’asfalt és terrible, de fet a les vies que circumval·len la metròpoli l’asfalt és inexistent, la superfície és una mena de ciment rugós que sembla que faci dècades que ningú ha pavimentat de nou. Potser les autoritats no gosen tallar un carril o dos per fer obres veient la densitat de tràfic que hi circula cada dia, potser és una política d’estalvi, però la superfície és completament descurada i fa trontollar el cotxe i posa a prova la suspensió. Els carrers i avingudes són tots amplis, i l’espai pels automòbils és sempre generós i còmode. Evidentment s’hi fan embussos a les hores punta, però per la quantitat de vehicles que es desplacen és clar que l’automòbil és el transport rei.

De fet, com comentava Carl Honoré, el canadenc gran precursor del Moviment Slow en una xerrada, la dimensió de les ciutats americanes és molt complicada pels vianants.

L’estructura arquitectònica clàssica de casa unifamiliar amb yard i backyard, jardí davanter i posterior, els carrers amples pel pas de cotxes, els immensos gratacels als centres de ciutats, configuren una trama urbana on la densitat no té res a veure amb els cascs antics típics de les ciutats europees, molt més concentrats i formats normalment per barris de pisos, amb botigues, carrers estrets i carrerons amb comerços i oferta de restauració.

Als estudis de la Warner, a Hollywood, han reproduït la casa arquetípica de barri residencial americà per utilitzar-la una vegada i una altra en les seves produccions

Als estudis de la Warner, a Hollywood, han reproduït la casa arquetípica de barri residencial americà per utilitzar-la una vegada i una altra en les seves produccions

En gran mesura, les ciutats i pobles americans són incòmodes pels vianants. Travessant un barri de cases unifamiliar amb pati, les distàncies a peu són gegantines. De seguida hauràs fet centenars de metres i amb prou feines hauràs superat l’habitatge d’unes poques famílies. La densitat de població és baixa, et creuaràs pocs veïns, per anar a comprar no tindràs comerç de proximitat sinó grans centres comercials allunyats de casa, i a la nit poca llum i molta solitud.

Tot plegat convida a agafar el cotxe, i la xarxa de transport pública, si tinguessin intenció de potenciar-la, seria molt més costosa que per una ciutat concentrada tipus Barcelona, París, Brussel·les, on amb poques línies de transport abastes molt de territori.

És fosc ja quan arribo a l’aparcament de la companyia de lloguer. El bus llançadora ha travessat carrers amples amb descampats i magatzems. No s’hi veu massa gent, però tampoc sembla a primera vista massa perillós, encara som prop de l’aeroport.

El canvi automàtic té més posicions de les que un pensaria a priori, difícils de discernir si ets novell en aquest tipus de cotxe

El canvi automàtic té més posicions de les que un pensaria a priori, difícils de discernir si ets novell en aquest tipus de cotxe

Evidentment em lloguen un cotxe automàtic. Quan hi entro me n’adono que mai n’he conduit un. Hi ha una palanca amb unes lletres que no sé què volen dir. Un empleat molt amable m’ho intenta explicar. Veu que sóc estranger i parlo castellà i llavors es passa a l’espanyol llatí. Quan acaba encara entenc menys les posicions del canvi. Si deixes la palanca al davant, pots avançar, al darrere, marxa enrere, al mig, posició de cotxe aturat i rodes bloquejades. Fins aquí força coherent. Hi ha però dues posicions més que no sé per què serveixen, en espanyol llatí se suposa que per pujades o baixades abruptes, però no goso utilitzar-les en tot el viatge no sigui cas que al mig d’una corba tancada amb pendent pronunciada a Sierra Nevada em confongui i enlloc de reduir velocitat el cotxe se’m descontroli i acabi sortint pels aires.

La veritat, el cotxe va la mar de bé en pujades i baixades sense necessitat d’aquest giny del diable.

La meva conducció nocturna no té cap incident, ningú em toca la botzina ni m’importuna. M’han advertit d’unes normes de tràfic una mica curioses. Als semàfors en vermell, si no venen vianants, pots girar a la dreta si tampoc ve cap cotxe en el sentit que vols agafar. Un altre avantatge pels conductors, per tal que no s’hagin d’esperar tant als semàfors.

El primer dia miro de fixar-me si certament la gent ho fa, i quan veig que sí, m’atreveixo a fer-ho jo mateix, tot i que en tot moment tinc al cap el típic municipal de Barcelona preguntant allò, de ‘no ha vist el semàfor?’ preludi de una multa que en el meu cas em trastocaria l’economia de tot el mes. Una multa americana crec que m’arruïnaria el pressupost de tot el viatge. A les cruïlles, passa el primer que arriba, la prioritat a la dreta és només si tots dos cotxes arriben a l’hora.

Es pot girar a la dreta amb el semàfor en vermell!!! Els pocs casos on és prohibit, com aquest, us ho avisaran clarament. Per defecte, si no ve ningú a la vostra esquerra, podeu girar tranquil·lament.

Es pot girar a la dreta amb el semàfor en vermell!!! Els pocs casos on és prohibit, com aquest, us ho avisaran clarament. Per defecte, si no ve ningú a la vostra esquerra, podeu girar tranquil·lament.

A la pràctica, la llei del més espavilat. Tot i que pot semblar que el caos es podria incrementar, trobo que el trànsit és força ordenat.

Ningú em multa i arribo al meu alberg viu després d’haver travessat South L.A.

L’alberg, és a la zona de Hollywood Boulevard, més transitada. Les voreres del voltant són plenes de parquímetres, com a les pel·lícules, però sofisticadíssims, amb cèl·lules fotoelèctriques per detectar si el cotxe s’ha bellugat, admeten targeta i pagament per telèfon i enlloc de tiquet surt el temps que et queda en pantalla. Hi ha un aparell per plaça de cotxe, el proveïdor de parquímetres deu ser força bon amic de l’alcalde. Aquí me’n recordo del contractista de Tremé, la fantàstica sèrie ambientada a la Nova Orleans post huracà Katrina, que explica tan bé com funcionen els amiguismes i les corrupteles de la política, jo diria a qualsevol part del món, encara que a alguns llocs els nivells siguin més escandalosos que a altres.

A L.A. hi ha parquímetres a tot arreu, d'allò més sofisticats, per pagar amb targeta, monedes o amb el mòbil.

A L.A. hi ha parquímetres a tot arreu, d’allò més sofisticats, per pagar amb targeta, monedes o amb el mòbil.

Estic cansat i mort de son després del llarguíssim viatge i el canvi horari, i els parquímetres i rètols de regulació de l’aparcament em semblen inintel·ligibles, em penso que s’ha d’estudiar robòtica per entendre aquests escurabutxaques.

Al davant de l’alberg hi ha un solar molt bonic amb un aparcament vigilat, ben bé com a les pel·lícules. Espero en qualsevol moment veure-hi una persecució estil Starsky&Hutch.

El preu em sembla raonable per la nit, i com el cotxe està tot net i recent tret del lloguer crec intel·ligent no deixar-lo a qualsevol lloc en terra hostil.

La porta al jardí de l’alberg sembla la d’un castell medieval, i la tanca que envolta el yard deu ser més alta que a Guantánamo, el que dóna idea de la confiança que tenen en els veïns. Després d’un interrogatori a través de la càmera de seguretat, em deixen passar les 3 portes tancades des de dins i accedeixo a un alberg que s’assembla a tots els del món.

Funcional, higiene correcta però sense exagerar, gent jove fent-se la interessant per tot arreu.

Trigo deu segons en adormir-me.

Share on Facebook+1Share on LinkedInShare on TumblrShare on Twitter