marilynstar3

Estrelles caigudes (V)‏

El sud de Califòrnia és un paradís. Pels que som de temperatures altes, d’estius amb bermudes i màniga curta, sandàlies, begudes fresques i poca roba, és un goig.

Sense la calor extrema dels deserts de l’interior, la temperatura de la costa per sota i als voltants d’L.A és una delícia pels amants de la calor. Permet passejar-s’hi en calça curta ben bé tot el mes de setembre i fins i tot suar una mica. De fet, l’alberg al mig del barri de Hollywood té fonts automàtiques d’aigua amb un cartell explicatiu que recomana hidratar-se bé per evitar la síndrome de Stendahl, segur que més d’un client ha patit un esvaniment en no prendre prou precaucions contra la xafogor.

El bon clima és l’excusa perfecta per sortir zero glamourós cap a Hollywood Bulevard abillat amb samarreta i shorts de botiga d’esports barata, un look més propi d’un dissabte al matí al supermercat d’un centre comercial de la perifèria, que del cèlebre passeig de la fama on hi ha deixat empremta les estrelles més sofisticades de cinema, música o televisió.

El passeig de la fama i els seus voltants són molt més tronats del que normalment imaginem, però encara així, tenen aquell encant únic

El passeig de la fama i els seus voltants són molt més tronats del que normalment imaginem, però encara així, tenen l’encant d’haver estat trepitjats per tants mites del cel·luloide

Però malgrat el renom, no us deixeu enganyar per la mística de les estrelles, el barri dista molt de ser una zona elegant de la ciutat, així que endreçat de qualsevol manera, sereu menys atractiu a la possibilitat de ser assaltats. Vulguem que no, si esteu a territori desconegut els turistes són una llaminadura per malfactors de tot arreu, amb la diferència que a Europa et roben la cartera sense que te n’adonis, i aquí et treuen una pipa per demanar-te un paquet de tabac. Així que aplico la tesi aquella de com pitjor millor, i em disfresso, no diré de gangsta, però amb la roba més vella i usada que tinc.

No crec tampoc que em vegi afectat per la bellesa dels llocs que visito, fins al punt de desmaiar-me com els turistes japonesos que trepitgen Florència, perquè si bé estic excitat per la possibilitat de passejar-me per on tantes celebritats hi han deixat la seva petjada, el barri al voltant de Hollywood Boulevard és d’allò més decadent i tronat, però amb aquella gràcia que només el cinema sap convertir en encant.

The Misfits, un film de John Huston, amb Marilyn Monroe, Clark Gable i Montgomery Clift

The Misfits, un film de John Huston, amb Marilyn Monroe, Clark Gable i Montgomery Clift

Els voltants del Walk of Fame em recorda la darrera pel·lícula de Marylin i Clark Gable, The Misfits, traduïda com Vidas Rebeldes a l’espanyol. Gable hi fa de galant tronat, molt més veterà que la joveneta encisadora Marylin amb que l’emparellen a la trama, ni el maquillatge pot dissimular el càstig per l’edat i la seva decrepitud. Tot i tenir tan sols 59 anys, Gable es veu d’allò més destarotat, però encara així manté el somriure foteta tot el film i protagonitza algunes escenes d’acció remarcables, que s’entestà en protagonitzar ell mateix, tot i els més de 40 graus de temperatura del rodatge al desert de Nevada. Gable patiria un infart només tres dies després del rodatge a conseqüència del qual moriria.

El rodatge fou un infern per l’addicció de Marylin a l’alcohol i les drogues, s’hauria d’aturar dues setmanes per l’internament de Monroe a una clínica i per l’alcoholisme i l’addicció al joc del director, el mític John Huston, que arribava begut als rodatges, deixava quantitats a deure als casinos de Nevada, que els productors havien d’afanyar-se a pagar, i a vegades s’adormia en ple rodatge, delegant part de les seves tasques a la seva amant, que acabà fent de codirectora no reconeguda.

Marylin estava en ple procés de trencament del seu matrimoni amb el guionista de la pel·lícula, Arthur Miller, el conegut escriptor teatral que omplí el guió ple de metàfores de la decadència de Marylin i la seva relació, en la darrera pel·lícula que rodà l’actriu abans de la seva mort per sobredosi, ja que no sobreviuria l’any següent ni cap altre film.

El casting sencer era remarcable, doncs el tercer en discòrdia era un Montgomery Clift, també alcohòlic després d’un accident de cotxe que li deixà el rostre parcialment paralitzat, un Clift, que moriria pocs anys després, d’un altre infart amb només 46 anys. Un secundari, actor de westerns, moriria també als pocs dies.

El repartiment era un cromo vaja.

Els signes de deteriorament de Marylin són evidents en alguna escena, com una on els tremolors de la mà subjectant un vas són d’allò més perceptibles. Una ambulància l’esperava cada dia, per si al final del rodatge calia alguna intervenció d’urgència.

Malgrat totes les vicissituds el resultat fou sublim. The Misfits és una de les obres mestres de la història del cinema. Un film espectacularment rodó i brillant. Gable és encantador, Clift divertidíssim, Marylin una bellesa…

Aquesta capacitat de Hollywood de convertir el cartró pedra en marbre de Carrara, és el que desprèn el passeig de la fama.

Darrere del cinema hi ha molt engany i mentida, però això és el que el fa tan fantàstic

Darrere del cinema hi ha molt engany i mentida, però aquesta és una de les raons pel que esdevè tan fantàstic

Vell, tronat, brut, però mític. El passeig és una avinguda gens bonica, amb edificis deixats i antics. Al llarg dels seus molts metres, les botigues de souvenirs horteres relacionats amb el cinema l’atapeeixen, alternant-se amb restaurants barats i llocs de menjar ràpid. En molts sectors, els homeless s’hi passegen a grapats, hi ha homes anunci promocionant cases de penyores, colles de botiguers ociosos maten el temps palplantats a la porta dels establiments, i davant del Kodak Theatre estàtues humanes disfressades de superherois de còmic demanen algun dòlar per fotografiar-se amb els turistes. Menció especial per un spiderman que amb malles i vestit de superheroi fa una panxa que ni Bud Spencer, tot plegat una mica lamentable.

Però les estrelles del terra són allà, als teus peus, cada passa un nom llegendari, t’imagines petjant la catifa vermella, convidat als Oscar, tantes llegendes al mateix lloc on ets palplantat, et fotografies amb l’estel de Hitchcock, de Carey Grant, d’Audrey Hepburn, de Jack Lemmon i Walter Matthaus, de Billy Wilder, de Spielberg i George Lucas, de Harrison Ford, i penses que podries passar les hores els dies i els anys només amb les mentides i la ficció del cinema, que la nostra existència seria perfecta si fos com una gran pel·lícula sense final, sense cel ni paradís esperant-nos, vivint eternament, només d’estels caiguts a la vorera.

Share on Facebook+1Share on LinkedInShare on TumblrShare on Twitter