Fred Astaire

Showtime (VI)

El show business és un concepte que només podia sorgir als USA. Aquesta capacitat per convertir una cosa tan banal com és la xerinola, la gresca, l’entreteniment, el passar-ho bé, l’espectacle d’oci pur i dur en un negoci, relliga aquesta joia que traspuen els americans amb aquesta altra mania seva, el capitalisme, que mira de convertir-ho tot en diners i fer negoci de qualsevol cosa.

Les productores de cinema i televisió americanes ens han fet passar tan bones estones, ens han donat tantes alegries, que qualsevol pensaria que el seu únic objectiu és fer-nos feliços. Però no, no és l’únic. Són una indústria organitzada que genera milions de dòlars de beneficis, es distribueix a tot el món i té implicacions polítiques molt rellevants. No només pel que fa a la seva influència en l’opinió pública com a creadors de opinió i tendències, estri propagandístic en temps de guerres, o defensors de certs models econòmics i socials, també són capaços de fer pressió sobre els legisladors en polítiques culturals, convertint-se en els grans defensors de les lleis d’autoria. Que per molts, entre ells servidor, semblen gens pensades per defensar en realitat els creadors i molt més enfocades a defensar multinacionals i grans fortunes del negoci de l’espectacle.

Els americans saben fer diners amb els seus shows, amb estratègies tant o més proteccionistes que les que s’apliquen a la majoria de països d’Europa. Les distribuïdores exerceixen de lobby, obligant a les sales de cinema de casa nostra a comprar packs de pel·lícules si volen obtenir un títol concret i obliguen les televisions a emetre un seguit de telefilms insofribles a canvi dels drets d’algun èxit. Han estès el seu concepte de legislació d’autoria a gairebé tot el món, preconitzant la protecció d’una propietat intel·lectual molt més centrada en defensar la propietat, malgrat sigui heretada, mal pagada, mal venuda, explotada o espoliada, que l’intel·lectualitat, utilitzant l’FBI i la Interpol com armes per actuar fora de les pròpies fronteres, amb aquest imperialisme tan característic del que els europeus es mostren tan mesells. Darrerament proven d’imposar un acord de “lliure comerç” amb Europa que els atorga grans beneficis per les seves produccions i que pretén acabar amb moltes polítiques de protecció del cinema europeu.

Amb tota aquesta potència econòmica i amb una indústria tan ben estructurada, al final, la veritat, també acaben fent coses que valen molt la pena, i, cal dir-ho, generen una enveja sana si no sabéssim que, com en tot bon sistema capitalista, els ingressos d’aquesta indústria repercuteixen mínimament en uns pobrament pagats tècnics, extres i treballadors del show, mentre algunes grans fortunes se n’omplen les butxaques.

Estudis i logo de la Warner

El logo i els estudis de la Warner Bros apareixen a l’obertura de la majoria dels seus films. Els estudis han sigut l’escenari de bona part de la història del setè art.

Però si obviem aquest fet, l’estructura industrial del cinema americà és envejable i la manera com funcionen les productores, si ets amant de la pantalla gran, et fa caure la bava.

La visita a la Warner, a Hollywood, és la visita a la història del setè art. Els mítics estudis es van fundar al 1918 i encara ara s’utilitzen com a set de rodatge per la majoria de sèries de la productora.

Les naus característiques que es poden veure a la presentació de les seves pel·lícules han acollit centenars, milers de rodatges al llarg de gairebé un segle, alguns d’ells llegendaris per a la història del cinema.

Després d’uns anys dedicats a distribuir i produir pel·lícules mudes, els germans Warner van inventar el cinema sonor, i gràcies a aquesta descoberta i a l’èxit del seu primer film parlat, El cantant de Jazz, es van convertir en la principal productora del món, encara ara és la Major amb millors resultats de caixa gairebé cada temporada.

Amb aquesta intel·ligència pels negocis tan seva, els estudis són oberts a les visites dels cinèfils, previ pagament d’una entrada considerable, uns 50 dòlars, però aquesta visita, pels bojos del cel·luloide, val, de llarg, la pena.

La visita comença amb un documental d’autobombo i una petita explicació per part d’unes hostesses simpatiquíssimes. Evidentment, res de les presentacions avorrides de filmoteca o del cinefòrum corresponent de casa nostra. El vídeo és trepidant i picadet amb tot d’escenes de la història de la Major, des de Rintintin, passant per Robin Hood, Casablanca, Arsènic per compassió, Estranys en un tren, Crim perfecte, Ha nascut una estrella, A l’est de l’Edèn, Fals culpable, Riu Bravo, Esplendor en la herba, My fair lady, Blade Runner, Boja acadèmia de policia, Gremlins, L’exorcista, els Goonies, Goril·les en la boira, les sagues de Superman, Spiderman, Batman, El senyor dels anells, Harry Potter…

El carrer prototípic d’una ciutat americana s’ha utilitzat per fer-nos creure des del Gotham de Batman fins al barri suburbial dels Gremlins

Les hostesses fan d’animadores a l’estil de realitzador televisiu, tot fent preguntes al públic i esperonant-lo a aplaudir. I tot seguit un paio tot moreno, amb aspecte d’actor frustrat que se n’ha anat a L.A. a cercar fortuna es converteix en el teu guia per les instal·lacions. El paio té una desimboltura pròpia d’un showman i t’explica amb tot de detall un reguitzell d’anècdotes, amb un somriure impecable durant tota la visita malgrat estigui repetint per milionèsima vegada la mateixa cantarella. Em recorda la sobreactuació esperpèntica de Jim Carrey, l’home és un nervi, tot simpatia, i l’explicació dels secrets dels rodatges són fascinants.

Ens ensenya racons on s’han filmat tot tipus d’històries, perquè un dels secrets del cinema és que tot és una gran mentida, reutlitzant els mateixos decorats s’han gravat centenars de films i episodis de sèries.

A l’estudi hi podem trobar la façana d’un Ajuntament, reaprofitat per infinitat d’escenes d’edificis oficials. Només es tracta de repintar una mica, enquadrar amb mestria i fer-nos creure que aquell edifici no l’hem vist mai abans.

Als estudis de la warner hi ha una mica de tot. Hi ha un carrer típic de poble americà, amb les seves botigues, ajuntament, església, una plaça amb una font al mig… També hi trobareu una casa unifamiliar típica, amb yard i backyard, on s’hi situen milers d’episodis de serials, i uns quants edificis de tipus industrial i urbà per recrear Nova York.

L’enginy és com ens la foten una vegada i una altra amb el mateix escenari. Per reutilitzar els decorats que fa dècades que van construir, una maneta de pintura, un cartell diferent, unes plantes de plàstic situades estratègicament i l’espectador es creurà que no ha vist mai aquella casa, quan en realitat és la mateixa que surt en una i una altra pel·lícula.

Em fa molta gràcia el decorat que anomenen Central Park. És una parcel·la d’uns 3 metres quadrats, amb herba i arbustos falsos i un corriol al mig. Per estalviar-se trasllats a Nova York, que està a l’altra costa i que faria incrementar considerablement els pressupostos de rodatge, tot es roda a L.A., per estalviar.

El cartró pedra i les trampes són per tot arreu, però que bé que ens ho fan passar per reals!

Així, si es troben una escena que requereix una visita a Central Park es roda aquí. S’agafa la càmera i es fan plans diferents de l’actor corrent pels 3×3 metres de parc, de tal manera que els arbusts tapen que darrere hi ha un altre decorat que no té res a veure amb Nova York, i es munten de manera que l’escena duri uns quants segons i faci l’efecte que veritablement l’actor era fent running a la ciutat dels gratacels.

És el cas d’una sèrie com Friends, que malgrat passar a Manhattan no té ni una escena rodada allà i tots els escenaris són als estudis de Hollywood.

Pots visitar l’escenari de Friends i fer-te una fotografia al seu sofà, una de les sèries més exitoses dels darrers anys, amb resultats econòmics extraordinaris per la productora.

T’expliquen tot de trucs de la pantalla gran cinema que si n’ets un fan et deixen encantat, com els interiors que no tenen sostre i on no es pot filmar mai massa cap amunt perquè delatarien els muntatges de focus i cables, la calor que hi fa durant els rodatges degut a la intensa llum, les finestres mòbils que s’ajusten per evitar reflexes, les parets que es treuen i es posen. Et deixen visitar els platós de sèries mítiques com Friends o Big Bang Theory, t’ensenyen on s’han rodat Gremlins o Spiderman, veus magatzems amb decorats i trastos de tota mena i completen la visita amb un museu de peces d’atretzo amb cotxes de Batman o roba de Harry Potter. I si tens una mica de sort et pots creuar amb algun actor.

Tot plegat mostra una industria de la comèdia molt seriosa, molt professional, que mira la pela fins a l’últim cèntim, que mira de reduir costos i treure beneficis de tot el que pot, però que a la vegada posa uns recursos en mans dels creadors fantàstics, l’enveja de qualsevol cineasta europeu.

La típica casa americana s'ha reaprofitat en tantes sèries i pel·lícules que en perdríem el compte.

La típica casa americana s’ha reaprofitat en tantes sèries i pel·lícules que en perdríem el compte.

Però sens dubte, el que fa sentir emocions no són els pressupostos, sinó les històries, les aventures, les actuacions, la fotografia, les preses, el ritme, la tensió, i per a tot això a Hollywood n’han reunit uns quants que en saben, i passejar-se per on tants genis del setè art hi han treballat, si ets un dels rarets boig pel cinema de tots els temps és una sensació única.

Em venen ganes de fer com el Papa i ajupir-me a fer un petó al terra d’aquests estudis. En lloc d’això li dono la mà a l’actor frustrat, i les gràcies per la visita guiada. No se sap mai si acabarà essent una estrella.

Harrison Ford va fer de fuster a Hollywood fins que George Lucas va acceptar de fer-li una prova per Star Wars…

Share on Facebook+1Share on LinkedInShare on TumblrShare on Twitter