Vida inorgànica, ciència ficció?

Si algú veia Blade Runner, o 2001: Odissea de l’espai fa 36 i 50 anys respectivament, quan es van estrenar, segurament ho podia considerar ciència ficció.

Un món on les màquines prenien el control, o els androides eren capaços de sentir empatia i tenir sentiments humans. Futurs distòpics, imaginacions aventurades dels seus creadors.

La ciència ficció ha estat sempre un gènere literari que ha debatut sobre la condició humana, que ha barrejat filosofia, coneixement, ètica i reflexió, amb l’aventura, l’entreteniment, l’atreviment i l’especulació.

H.G. Wells i la seva Màquina del temps, Wyndham i el Día dels Trífids, Câpek i la invenció del robot. Borroughs i les seves Llunes de Mart, Verne i el seu Viatge a la lluna, Lovecraft i les Muntanyes de la bogeria. Asimov i el Jo, Robot, Arthur C. Clarke i el seu 2001, Philip K. Dick i els seus androides somniant xais elèctrics, Bradbury i les Cròniques marcianes, Douglas Adams i la Guia galàctica per autoestopistes, Orwell i el seu 1984…

Jo, robot, el relat curt d'Isaac Asimov, un dels precursors de la ciència ficció

Jo, robot, el relat curt d’Isaac Asimov, un dels precursors de la ciència ficció

Aquells móns imaginaris i fantàstics plantejaven societats on les noves tecnologies prenien el control sobre els humans, a on gràcies a la tecnologia un nombre reduït d’humans tiranitzava la resta de la humanitat.

Això ho preveien visionaris quan ni de bon tros el poder de la tècnica moderna havia començat a despuntar. Qui m’anava a dir a mi, quan veia divertit Star Wars que pocs anys després tindria un robot que em netejaria el pis sol, que seria capaç de recórrer tots els racons només prement un botó i que em deixaria el terra de casa com una patena. Ho vèiem com una invenció fantàstica per un futur on probablement ja no hi seríem. Ja no parlo d’altres generacions anteriors que van néixer en un món sense plàstic, ni televisió, ni telèfon.

Qui podia pensar que es crearien mascotes virtuals, o que algunes de les joguines dels nens tindrien reaccions sorprenentment espontànies. No fa tants anys algun campió del món d’escacs assegurava que mai una màquina seria capaç de derrotar un campió del món humà. Ara no hi ha cap campió del món capaç de derrotar un joc d’estar per casa d’escacs en el seu nivell més elevat, i els fan servir per entrenar-se contra un rival millor que qualsevol dels homes que es trobaran al davant.

Deep Blue, el primer ordinador que va derrotar un campió del món d'escacs humà

Deep Blue, el primer ordinador que va derrotar un campió del món d’escacs humà

Qui podia pensar que els cotxes sense conductor tindrien una taxa d’accidents menor que la humana, i segueix decreixent i perfeccionant-se. Que robots operarien amb més precisió que cirurgians. Que les màquines farien feines humanes millor que les persones.

La capacitat d’anàlisi d’un ordinador ja no només permet sumar i restar més de pressa del que ho faria cap humà. Pot fer càlculs complexíssims, controlar i planificar la xarxa de semàfors d’una ciutat sencera o decidir a Wall Street cap on anirà l’economia del món depenent del que en una dècima de segon decideix comprar o vendre.

Les màquines no només ens estan superant en jugar escacs o calcular. Els traductors automàtics cada cop són millors, i ja existeixen aparells que tradueixen d’un altre idioma el que un estranger ens està dient, o poden traduir-hi les nostres paraules. Ja hi ha pròtesis biòniques que porten milers de persones al món, implants coclears per a sords, antenes per millorar la visió per daltònics o cecs, braços, cames, cors artificials…

Pilot, un auricular traductor automàtic

Pilot, un auricular traductor automàtic

En aquest context, la intel·ligència artificial és cabdal. Els algoritmes dels traductors automàtics es retroalimenten dels texts que tradueixen i del feedback que reben dels usuaris. Les màquines aprenen soles a perfeccionar la seva funció. Els algorismes de cerca de Google, els sistemes operatius tipus Siri pel mòbil, que ens respon simulant un interlocutor humà, aprenen de l’experiència i són a cada generació tecnològica, no millors, sinó exponencialment millors que la seva versió anterior.

Llegia fa poc que els propis creadors dels cotxes sense conductors s’havien sorprès de la rapidesa exponencial amb que aquests havien evolucionat. Després de molts anys de feina molt àrdua, d’avenços molt limitats, en molt pocs mesos, a mida que la tecnologia millorava i els cotxes de prova circulaven, la millora dels algorismes s’havia disparat. Fins al punt que van passar de cotxes absolutament inoperatius i matussers a cotxes amb una taxa d’accidents menor a la humana en molt poc temps.

El Big Data, les grans computacions, la potència de les noves aplicacions apareixent en el mercat millora en gairebé tot el que fa l’home. No és per desanimar els meus amics metges, però un ordinador pot memoritzar un vademècum molt més ampli que un humà. Quan trigarem a veure màquines efectuant un diagnòstic diferencial amb més rapidesa i fiabilitat que un metge humà? En alguns camps de l’economia o logística el pes de les màquines ja ha pres el control efectiu sobre els humans.

Neil Harbisson és un activista Cyborg americà, resident a Catalunya, que s'ha implantat una antena per corregir el seu daltonisme i poder distingir els colors

Neil Harbisson és un activista Cyborg americà, resident a Catalunya, que s’ha implantat una antena per corregir el seu daltonisme i poder distingir els colors

Si creéssim un robot que agrupés totes les habilitats dels robots especialistes que ja circulen pel món tindríem una màquina d’una capacitat increïble. I què ens fa pensar, que aquestes màquines no podrien arribar a pensar com humans, o fins i tot, millor que els humans?

La consciència és un concepte filosòfic, que els que creuen en déu probablement pensaran que és impossible de reproduir. Però des d’una perspectiva científica, la consciència no deixa de ser un conjunt limitat d’influències o factors externs, afectant un òrgan físic específic com és el cervell de cadascú, que hi reacciona amb enllaços neuronals resultants de reaccions químiques.

Sí, la quantitat d’influències que determinen el pensament humà és immensa, enorme, de dimensió quasi divina, encara no prou estudiada, però des d’un punt de vista científic, limitada. La consciència de cadascú es veurà afectada per un milió de factors, per un trilió, per un trilió de trilions, però al cap i a la fi per un nombre limitat de factors, humà, natural, tangible i real.

Què ens fa pensar que no serem mai capaços de crear una màquina amb la mateix potència de computació que el cervell humà? Si ja hem creat màquines que calculen millor. Que condueixen millor. Que parlen idiomes millor. Que prenen decisions millor. Què ens fa pensar que no crearem màquines amb una intel·ligència emocional millor que la humana? I de la mateixa manera, si tenim robots que operen millor, que són més forts i resistents, que bateguen millor, que hi senten millor, hi veuen millor, què ens fa pensar que no crearem cossos inorgànics millors que els humans?

I què ens fa pensar que no unirem aquests cossos inorgànics a computadors inorgànics més intel·ligents que nosaltres mateixos, que començaran en algun punt a prendre millors decisions que les humanes en el propòsit de sobreviure i perpetuar-se, fins al punt que en algun moment, com apuntaven algunes obres de ciència ficció mítica, els humans siguin prescindibles? O el que és pitjor, els considerin una amenaça i optin per exterminar-los?

Oscar Pistorius va ser el primer atleta a participar a uns Jocs Olímpics amb pròtesis a les cames

Oscar Pistorius va ser el primer atleta a participar a uns Jocs Olímpics amb pròtesis a les cames

És evident que encara som lluny d’aquestes màquines. Es fa difícil predir quant trigarem a tenir màquines amb aquestes capacitats, però veient la velocitat exponencial de la tecnologia, m’aventuro a dir que si fa 35 o 50 anys això es podia considerar ciència ficció, actualment ho hauríem de començar a afrontar com un futur molt plausible, potser no en la nostra generació, ni en la dels nostres fills o nets, però possiblement no moltes generacions enllà.

Tal i com els trilobits van deixar pas a altres espècies, i l’era dels dinosaures es va acabar, aquesta nova forma d’intel·ligència no necessitarà de matèria orgànica per sobreviure, serà vida inorgànica que s’alimentarà de metalls, olis i plàstics industrials.

Serà una nova espècie que dominarà la Terra, que fins i tot tindrà la possibilitat d’expandir-se per l’espai, sense necessitat d’estar construït de cèl·lules, amb àtoms en tindrà prou, molt més optimitzada per la supervivència que els humans ancestrals.

Rachael, la replicant de Blade Runner, un androide indistingible dels humans

Rachael, la replicant de Blade Runner, un androide indistingible dels humans

Però aquest futur, que pot semblar terrible pel que fa a la nostra espècie, vindrà per força precedit d’un gran període de col·laboració entre màquines i humans, on els humans descobrirem meravelles que ens poden fer les màquines. Fins que siguin elles, les que es cansin de l’estupidesa de certs humans. Però també podria passar que les màquines pensin que els humans, encara que una mica rucs, primaris i curts, som entranyables com a mascotes i ens deixin viure feliços i en pau i simplement es dediquin a prendre millors decisions pel benestar de la humanitat. Això sí, veient l’estupidesa de les seves guerres i violències, dubto que ens deixessin decidir massa res d’important. Ja pensarien ells el que més ens convé.

Share on Facebook+1Share on LinkedInShare on TumblrShare on Twitter